Normes al Saló Caòtic

Sempre amatent a les reclamacions del poble, l’Ajuntament de Cabildolàndia ha convocat un concurs d’idees per restituir l’harmonia ciutadana durant els plens, que, segons afirmen els habituals assistents a les sessions del Saló Caòtic, havien esdevingut un invitació a fotre’s pels morros el Llibre de Família. Alguns dels portaveus del diferents grups amb representació institucional, reclamaven d’aplicar-hi unes normes de comportament mínimes. Açò, que en altres contrades s’hauria pogut resoldre amb una petita demostració d’educació i respecte, no arreu és tan senzill.

Em conten que ja s’ha descartat la idea inicial, que consistia a representar “Norma consistorial”, òpera bufa en quatre actes, ja que el paper principal havia de ser representat per un contratenor i el director no ha estat capaç de trobar un voluntari de cantar el paper. Es veu que tot i que empraria el falset, la possibilitat de ser confós amb un castrat incomodava. Aquí la meitat del poble és molt mascle, fora bromes. Tampoc no ha reexit la possibilitat d’estrenar-hi “Oh, Norma, com t’enyor!” ja que la Societat d’Autors no es posava d’acord sobre si el text incorporava un psicodrama, una tragèdia còmica, o una comèdia tràgica. L’SGAE únicament tenia clar que cobraria. El representant de l’SGAE, ja ho sabem, està molt dotat i té prou clar que algun dia cobrarà: no sabem de qui, però que acabarà cobrant, ningú no ho dubta.

L’únic acord a què s’ha arribat es refereix a l’entrada d’edils. La penetració de la comitiva de líder --consentida i amb profilaxi-- es farà, sempre que es pugui, per parelles. Així, agafadets de la mà, nostres senyors imitaran el córrer abraçats sanjoaner metre l’agutzil interpreta el conegut concert “Dame la manita Pepe Lui”, per a fabiol i orquestra, i a continuació el cor entonarà el “Balla manetes, balla manetes…”, amb música de balancé, o una invitació al vals. La possibilitat de recórrer a un ball rococó ha estat descartada per complicada i la sardana també ho estat per no ofendre la COPE que amenaçava de presentar un recurs al Constitucional. Tanmateix, l’equip redactor del pla, discrepa sobre quan i com s’ha de fer la trobada. Mentre els més místics, amb el suport de la Cúria, tan nostrada, es decanten per fer un exercicis espirituals previs, els que són més de la festa optarien pel dinarot. No tiren mala pedra, els de la secció golafre: una gavatx inflat amb planxa plena conviden a substituir la incontinència verbal pel rot i, francament, crec que entre escoltar una sonata de rots i certs discursos, la tria és òbvia. Després de pair, un xubec no seria una mala pensada.

Com serien els plens? Fa de mal dir. Cal evitar enfrontaments. El Col·legi d’Enginyers, amb el suport d’ACS, Ferrovial i altres artistes de l’obra pública innecessària, es decantava per construir un dic de contenció entre els més enemics, però el GROB s’hi oposa perquè les praderies de posidònia amenaçaven de revoltar-se i el sector turístic patia per si omplien la Sala d’algues durant molts d’anys. El Moviment de Renovació Civicopedagògica proposava una opció que semblava vàlida: tornar a educar el personal. L’han descartada per inaplicable. Els edils s’havien esmerçat tant a demostrar que havien aprofitat el curs que primer accedir i a continuació discutir al Saló Caòtic era impossible. Es veu que tothom quedava sembrat davant la porta i tot just podien sentir frases com ara “Vostè primer”, a la qual cosa el convidat responia “Després de vós”… i tothom quedava defora. Més propostes? I tant que sí. Un dels dentistes més creatius de Ponent –un sector sempre en crisi-- aconsellava celebrar un simposi d’odontòlegs en pràctiques durant els plens. Una “netejadada de boca” col·lectiva. Error!, però error comprensible. Certament la idea semblava bona ja que aconseguia dues coses alhora: els regidors se n’anaven amb la sensació que els havien deixat obrir la boca i el públic se sentia satisfet perquè el personal no havia pogut dir ni una paraula, la qual cosa sempre és d’agrair.

Hem de lamentar que el Col·lectiu d’Amics del Vudú i la Màgia Negre retiràs la seva proposta. Ja sabem que estam orfes de mags de primera, però la secció femenina sempre hi podria presentar alguna afamada bruixa. No hi va haver res a fer. Es veu que la principal estava ocupada a acabar les seves obres completes –dedicades exclusivament a maleir aquest cronista, que algun dia les haurà de llegir puix solament les coneix pel que li han contat— i que en pregar-li que ho fes fora d’hores va enviar-los a pastar fang. Em confirmen que dedica més el seu descans a col·leccionar minifaldes. Fa bé, així potencia el comerç del tèxtil i els diners roden. Hi ha més alternatives, totes amb els seus pros, totes amb els seus contres, però la manca d’espai fa que n’aturi el replec. Per aquí tot és possible. Tot? Nooooo! Acabar la representació sense incidents seria un miracle i durant l’estiu els miracles solament es fan presents a la Nit de Sant Joan, en casos molt excepcionals i si la jovenea és prop de Parella. La resta…, la resta és inútil. Jo, que som més puta que bon homo, som partidari de convidar-hi Rosa Díez o algú de la seva corda. Després d’una seva intervenció, tot el que sentíssim ens semblaria poesia.

Independentisme avui

Anem-hi. Sí, som partidari de la independència nacional. M'hi han fet. En unes altres circumstàncies tal vegada no ho seria, malauradament aquestes no les veig per enlloc. Espanyol, m'hi sent ben poc. Som català de Menorca. Un altre dia explicaré per què m'hi definesc. Ara no té importància.

Si l’Estat espanyol fos una confederació, com ho era l’antiga Corona d’Aragó i més tard ho va ser la mateixa unió dels regnes d’Espanya, probablement pensaria d’una altra manera. No és el cas. M’agradaria sentir-me còmode dintre d’Espanya. Fins i tot és possible que m’hi sentís si aquest estat no fos la confederació que abans exigia. Tampoc no és que em senti ofegadíssim dintre de la “sagrada unitat”, però una mica escanyat sí que m’hi tenen. Normalment, religió, llengua i costums són les coses que defineixen una nació. Si no coincideixen aquestes tres, sol haver-hi problemes i demandes o exigències d’independència.

Els estats europeus són, majoritàriament, una bestiesa. Actualment hi ha divuit ciutats dividides a Europa. Ho llegiu bé: divuit. Els ciutadans d’una banda ho són d’un estat i els de l’altra formen part de la ciutadania del segon. Ni el terme país no és gaire correcte. És complicat tocar aquest tema, ja que hi ha massa confusió entre els termes país, estat i nació. Com que en parlar-ne no els empram de la mateixa manera, arribar a un acord és impossible.

Ja fa uns mesos vaig penjar una reflexió sobre el tema a un bloc meu, “El guaita de Ciutadella”. Hi deia que hi ha nacions sense estat, i fins i tot nacions sense país. I és així. País s’associa necessàriament a territori. Així, els gitanos, per exemple, que són una nació –amb les seves pròpies lleis, la seva llengua i els seus costum, no només no tenen un estat propi, sinó que tampoc no viuen ni a un país propi. Els jueus, que són una nació, no han disposat d’estat ni de país durant segles. Hi ha molts més casos.

Tothom sap que hi ha nacions sense estat, com la catalana, la basca, la corsa, la tibetana, la kurda, la drusa... sortosament, la majoria tenen un país. Però no sempre sortosament: els tibetans han patit prou. El drama neix quan els ciutadans d’una nació habiten dos, o més estats. Catalans, bascos, kurds... estan separats per fronteres d’un estat, o més, que el considera ciutadans d’aquesta entitat. Això pot ser bo, dolent o cap de les dues coses. França, per exemple, atorga drets civils als seus ciutadans, tot i que els nega els col·lectius. A vegades hi ha nacions amb estat però no tots els que pertanyen a la nació hi viuen, en aquest estat. Uns perquè ho fan a la diàspora (jueus, armenis..), altres perquè per una modificació de les fronteres depenen d’un nou estat. Hi ha milions de russos, alemanys, hongaresos, etc., que viuen fora del seu país natural. Molts d’aquests són víctimes de repoblaments forçats o fomentats pels governs de la pàtria mare, que pretenia engreixar el territori de l’estat, com ara els russos. Altres pateixen aquest desgavell per pèrdues territorials del seu país original: els alemanys que viuen a l’actual Polònia, per exemple.

Hi ha casos curiosos. La Moldàvia natural pertany a Romania, però els moldaus habiten a un país que es diu Moldàvia situat a la regió natural de Bessaràbia: genial! Els flamencs es van separar per raons religioses. Els catòlics actualment viuen a Bèlgica, els protestants als Països Baixos. La resta ho fa a França, a la zona de Dunkerke. El fet religiós ha dividit nacions. la nació índia es va dividir perquè part dels seus integrants havien abraçat l’Islam. La major part d’aquests musulmans viuen al Pakistan i a Bangla Desh, els altres encara viuen a l’Índia. Curiosament no n’han desertat sikhs ni jainistes, que encara són ciutadans de la Índia. Tot genera conflictes.

Les minories ho solen passar malament. La russa a Letònia i Estònia no travessa una situació idíl·lica. No sempre és així en tots els camps. Sovint, per defendre’s, una minoria acaba sent poderosa econòmicament. És el cas dels jainistes a l’Índia o ho era la dels jueus, segons els antisemites. Convé emprar aquest terme amb cura, ja que els àrabs també són semites.

Hi ha estats que exerciten el seu domini sobre nacions. França i Xina són els reis en aquest camp. Xina domina bona part del Tibet, del Turquestan, de Mongòlia... i ningú no piula. Algunes nacions habiten a reserves: els indis dels Estats Units.

Tenim nacions amb més d’un estat: la nació àrab, per exemple. Fins i tot hi ha nacions inventades recentment, com la palestina. Encara no fa quatre dècades, els àrabs que viuen a Palestina s’autodefinien com a sirians del sud i renegaven de Palestina ja que consideraven que aquesta denominació era un invent sionista. El 80% de Jordània formava part de Palestina, l’altre 20 %, les províncies d’Aqaba i Ma’ab, pertanyien al que avui és Aràbia Saudita. Iraq no va existir fins a l’any 1920 –ho dic de memòria--. El Líban és una imposició francesa que només té sentit sí els seus habitants fossin exclusivament cristians. De fet, la demanda siriana que aquest país formi part del seu estat s’oposa a la segregació de part del seu territori per aquest motiu. Entenc que part dels que avui es denominen palestins necessitin un estat. Em referesc als cristians que hi habiten. Són àrabs, però no són musulmans com la majoria dels àrabs.

L’àrab musulmà ha arabitzat els pobles on ha escampat l’Islam. Així, quan un musulmà ha pujat de categoria social, s’ha arabitzat. Ha cercat orígens on no hi eren i ha adoptat la llengua dels invasors, el mateix que ha fet –amb la llengua, vull dir—alguns valencians que van adoptar el castellà durant el segle passat.. Tenim bons exemples al Magrib. Part dels berbers se sent àrab, però no ho és.

Un cas ben estrany és el del Vaticà. Cap dels seus ciutadans no hi ha nascut!


Continuarà.

Bagues i bombes

Com a baga, tela. Un autèntic camel. Per a qui no ho sàpiga, un camel és una corda molt gruixada. De fet, la confusió entre els mots grecs "kámelos" i "kámilos", va provocar que de petits ens trencàssim la poca massa gris incorporada al cervell, incapaços d'entendre què volia dir el Crist en afirmar que era difícil que un camell passés pel forat de l'agulla. Sant Jeroni la va vessar en fer la traducció del grec al llatí. A Saddam, l'han penjat amb un corda camel que suspendria sense pegues Tarzan, Jane i un ramat de monees alhora.

Mal dia el 30 de desembre. L'assassí penjat i la treva trencada. A la bèstia de Bagdad li mancava coll per envoltar-lo amb tanta corda. Servidor hauria preferit que li aplicassin cadena perpètua. Hores més tard ETA ens ho seguia posant difícil. Insistesc que com vaig publicar en el “Diari d'un cremat” (cremat.blogspot.com) em penedesc d'haver votat dos o tres cops Herri Batasuna, o les seves variants. Tenim un president carregat de bones intencions, però incapaç d'aplicar-les. Permet que Guerra planxi l'Estatut de Catalunya, que Montilla apunyali Mas i no és capaç de fer un petit gest com ara atracar alguns presos bascos a la seva terra. És tan inoportú que hores abans lloava el que havia aconseguit. S'ha hagut d'empassat la seva afirmació.


A l'altre cantó, les coses no només estan pitjor, sinó que tampoc no l'hi posen gens senzill, al Govern. Otegi afirma que pot acabar amb la kale borroka, però no ho fa. Amb massa ganes de demostrar que no és morta, la banda terrorista destrossa part de la T-4 (l'única alegria del dia la destrossa, no la resta dels efectes) però, borda com sempre, no té en compte que hi pot haver morts en voler demostrar els seus coneixements d'enginyeria destructiva. Al final, sembla que hi haurà equatorians que han abandonat el país i la Terra, al cel siguin. Maleïda càrrega d'explosius. Fer-la esclatar té aquestes coses, fins i tot avisant pots matar algun despistat. Han mort innocents? No sé si han mort, però d'innocents, ho eren. Cal qualificar l'acció, per tant, d'assassinat.


Seré un malparit, però em fa l'efecte que puc percebre certa satisfacció en la branca fanàtica de les files populars. Atès que els possible morts són estrangers, el mal no és tan sentit. Insisteix el PP a aconseguir la victòria emprant només la via policial i es contradiu. Parla d'una banda debilitada gràcies a ells, però la culpa de l'11-M. Si tenen raó –que no la tenen--, els hiperdèbils van provocar en un sol dia un 20% dels morts de tota la seva història. Una gran èxit, el del PP. És força estúpid mantenir aquesta teoria i de crèduls beure-se-la. Probablement pensen que amb atemptats s'escurça la distància entre ells i el PSOE. Tot val per seure.


No sé què cal fer per deixar-nos viure tranquils, això correspon a gent més important i amb més poder que jo. Podríem començar per cremar la Constitució si és un obstacle per aconseguir viure plegats i harmònicament. Al cap i a la fi, tots el que són més joves que jo –i jo mateix-- no la vam votar, ens l'han imposada. I tenc prop de 46 anys. Cada cop veig més clar que el llibre sagrat de l'Estat és un llast mal d'arrossegar. La unitat d'Espanya no mereix tants de morts. Podríem ser generosos i distingir entre integritat de l'Estat i quilòmetres quadrats. Enlloc no he llegit la Carta Magna especifiqui que el territori nacional ha de fer prop de 500.000 quilòmetres quadrats. Podríem llegir-hi que el que no hi pot haver és una altra Espanya, cosa que no volen crear els bàrbars dels explosius, però alguns no volen arribar a aquesta deducció. Preferir grandària a grandesa comporta conflicte. Els britànics són més llestos i fa segles que funcionen la mar de bé sense constitució i malgrat aquest detall són ben demòcrates. A mi, ser espanyol no m'agrada, més bé em destorba, però no experimentaré ni amb pólvora ni amb dinamita per ser un xic més feliç. Em qued a casa per Sant Antoni i m'evit que em bombardegin les oïdes amb un escreix d'espanyolitat, mentre enyor el que va passar a Menorca fa més de 700 anys. És la meva manera de no acceptar que els veïns són més poderosos que els súbdits del meu país. I sense morts.


Aquesta entrada ha estat escrita el 31 Desembre de 2006 a les 14:52 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per corc 31 Des 2006, 20:02

Brillant, Francesc. Brillant.

Escrit per Independent 02 Gen 2007, 18:45

Visca Menorca lliure! Molt bé, Francesc, i brillant com diu es Corc

Escrit per sa cranca 03 Gen 2007, 17:29

No sabia açò del camell i sempre m'havia parescut una xorrada. Així sí que té sentit. Gràcies per la informació.

Les dones i Sant Joan

Ja que s'ha encetat el tema de Sant Joan i la discriminació sexual, em permetré de ficar-hi cullerada. Abans però, vull aclarir que no m'agrada d'emprar la definició "de gènere", que consider que és un error. Les persones no tenim gènere, sinó sexe. El gènere el tenen els substantius i el venen a les botigues. També hi ha pintures de gènere.

Fins fa uns anys, era molt santjoaner. Quan s’atracaven les festes devorava tos els llibres que hi havia a casa que s’hi referien. Un bon dia –un mal dia, en realitat--, vaig dir prou. Va ser quan la famosa barana es va esfondrar i va morir un senyor per culpa de la caiguda. El fet que ni l’Ajuntament –presidit aleshores per ma cunyada--, ni el caixer senyor tinguessin el detall de cloure les festes d’aquell any, va ser el motiu que provocà el meu desencís. Unes festes que no tenen respecte per la vida, no són festes ni són res. Continuar com si no hagués passat res, em va semblar intolerable: una demostració de fanatisme.

Sobre les festes, mantenc un dubte: són del poble o són d’una confraria? Personalment, crec que són d’una confraria tot i que el poble se les vol fer seves. Fins i tot puc acceptar que molt opinin que se les ha fet seves. Si aquesta meva teoria –que són d’una confraria-- és correcta, el ciutadà no hi té massa cosa a dir. És veritat que li agraden, que s’ho passa bé durant els actes i que se’n sent part. Però aquí acaba. Per entrar en una confraria o per fer-te soci d’un club, d’un casino o d’un partit polític, t’hi han d’admetre. Possiblement sigui lleig que no hi admetin dones –si voleu, podeu treure el possiblement--, però les normes d’admissió són lliures. Ningú no s’hi pot ficar si la finalitat de la confraria no atempta contra la societat. Ara bé, cultura i tradició no sempre han de prevaler sobre tot. És molt possible que una confraria que no accepti dones, pugui rebre una denúncia per discriminació. Si hom considera que cal posar-la, va al jutge i punt.

Algunes persones, santjoaneres, m’han arribat a dir que no necessiten els cavalls, la qual cosa se’m fa difícil d’entendre. En tenen prou amb la bulla que hi ha durant aquests dies. No som massa purista avui en dia, més bé som crític, per això opin que sense la gentada que ve i sense alcohol, l’enamorament fanàtic desapareixeria. Certament, hi ha gent que no beu. Jo he intentat de no animar-me, i no he xalat gaire. Imaginem unes festes sense visitants: serien tan animades? Ho dubt. Ara molts opinen que hi sobra gent. Normalment, el que fa nosa és el que ha convidat el veí, mai el que hem convidat a casa. Ens passam setmanes fent propaganda i animant la gent a venir i després deim que n’hi ha un excés. Xalaríem ben igual si només hi hagués ciutadellencs? Mantenc el dubte. Tot i que no sigui el mateix, tenim la prova amb sant Llorenç i San Nicolau
–actualment Festa des Caixers-- a Alaior. Aquestes darreres s’han convertit en una excusa dels bars per fer calaix. El nom de la festa és encertadíssim: com tothom sap, caixer ve de caixa i més caixa que durant una festa, no se’n fa cap dia.

Què passa quan el poble s’ha apoderat d’una festa? Justament el que succeeix a Ciutadella. El ciutadà comença a suggerir, a criticar... Actualment, ja són molts els que opinen que Sant Joan és una demostració de feudalisme. Altres, tot i que assumeixen aquest anacronisme, l’accepten com a mostra folklòrica d’un temps passat. Tres estaments: noblesa, menestrals i clergat, tot acompanyat d’uns cavallers que coincideixen a ser els antics protegits dels senyors. És un feudalisme “ligth” i que no fa mal, hi estic d’acord. Algunes persones baven pel noble que durant el bienni presideix la festa. Són una minoria, que fins i tot es preocupa per la possibilitat que desaparegui l’estament per un problema de natalitat. En realitat, el problema principal vindrà pel braç eclesiàstic.

Continuarà...





Aquesta entrada ha estat escrita el 26 Desembre de 2006 a les 14:03 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Toni 27 Des 2006, 19:45

N'hem xerrat tant que hem embafat i ara patim les conseqüències.

Les dones haurien de poder qualcar

Escrit per Miquel 28 Des 2006, 20:41

O es fa qualcú capellà o ho tenim fotut. als pagesos no els queda gaire futur, haurem d'anar a Gràcia. Quina Gràcia!

Escrit per MEDVSA 29 Des 2006, 17:57

L'altre dia em vaig fixar en qui entrava i sortia de missa: immigrants sud-americans, tots, absolutament tots. Potser el futur més immediat per sa capellana és un Peruà. Sospito que l'església no tardarà gaire en començar a importar capellans i monges de sud-Amèrica, allà que encara son tan creients, per mantenir la plantilla d'aquí. I a qui no li agradi, això, que es faci capellà i hi posi remei ell mateix. Jo no ho faré.

D'altre banda, si la pagesia a Menorca la reprenen els immigrants, la festa haurà de recórrer al "Caixer Marroquí".

Això que dius, Francesc, de que si ha estat el poble el que s'ha apoderat de la festa, crec que és cert, i sospito que així és millor.
En aquell accident de la balustrada jo hi era ben prop, i també em va tocar veure a un amic meu caure des de dalt. També he vist alguns accidents al pla, de massa prop, per desgràcia. La festa segueix igual sols per qui no ho ha vist, pels afectats canvia durant unes hores. Després ho obliden com poden, beuen una mica i reprenen la festa. Ja hi pensaran demà.

Corrupció i responsabilitat bancària

D'ençà que vaig començar a llegir les pàgines d'informació econòmica, no ha passat gaire temps: tot just uns mesos. A casa em diuen que ja són ganes llegir aquestes planes, però --què voleu que us digui?-- hi faig una xalada. Una de les coses que hi he cercat –i el fracàs ha estat total-- és quelcom referit a un augment important de fabricació de calcetins. Més que res, era per veure si així s'explicava el tràfic de diners negres, car tothom sap que la funció del calcetí és encabir diners. La intenció final, això no obstant, era una altra: la corrupció.
He de suposar que la gent no guarda els diners a casa. Si més no, estic convençut que no hi amaga una quantitat important. No és un lloc segur. És possible que els corruptes desviïn part del ingressos a paradisos fiscals: Suïssa, o llocs com a ara les illes Caiman, etc. Finalment, he comprovat que les meves sospites eren reals. Algunes persones que treballen a entitats bancàries m'han confirmat que podrien desemmascarar moltes operacions fraudulentes, delictives.

És cert que bona part de culpa de la corrupció la tenim tots, com ja vaig explicar en article en aquest mateix bloc; ara bé, també ho és que sense la col·laboració interessada d'alguna entitat bancària, el frau seria més complicat de reeixir.

Sovint sentim a malparlar dels notaris. No gens anormal que se'ls atribuesqui bona part de la responsabilitat a facilitar les trampes relacionades amb delictes urbanístics. No crec que siguin els principals sospitosos. De fet, ells solament solen donar fe que la part X “manifiesta haber recibido” una quantitat determinada per la venda d'una propietat. Cadascú ven el que vol per la quantitat que vol. Això és legal. Puc vendre la meva casa per un euro. Certament, el que me la compri, haurà d'abonar impostos pel preu que l'Administració consideri que val aquesta meva propietat. I jo hauré de fer una cosa semblant, si escau. No ho allargaré. Amb tot, el fet que jo vengui la casa per un euro, o per cent cinquanta mil, no deixa de ser estrany. La realitat és que la venda, probablement, m'haurà suposat un ingrés més elevat, ingrés que no guardaré a casa. Que consti que no ho he fet mai.

Que Hisenda és ineficient, ho sé i en tenc prou proves. Durant anys van passar per les meves mans centenars de declaracions sobre la renda i el patrimoni, i fa falta ser crèdul o macatol per creure's el que s'hi declarava. Com que tampoc no crec que estigui a l'abast de tothom d'obrir un compte a un país permissiu, gosaria d'afirmar que les politxons es fan a prop nostre. De fet, no ho afirm per evitar que em cridin a declarar davant del jutge, puix repetesc que només sé el que he vist –persones amb uns ingressos d'unes 80.000 ptes. mensuals carregades de propietats immobiliàries-- o el que m'han contat: que en el cas X una persona a qui no vull comprometre m'ha dit que... Aclariré que la que m'ho ha contat és aquella a qui l'hi van explicar la història. Un embull, no?

Per no fer-ho massa llarg, em sembla prou evident que hi ha diners que canvien de mans d'una manera poc clara. Algú hi col·labora. Fer petites trampes, és a l'abast de tothom, però fer-ne de grans no és tan senzill. Si la Fiscalia Anticorrupció rebés el suport de les entitats que col·laboren a “fer fosca”, a més d'un l'enxamparien.

Si, fa uns anys, en modificar la confidencialitat dels comptes bancaris, a Itàlia es va reduir significativament el tràfic de drogues, no fora possible que amb la col·laboració dels empleats de banca es destapessin casos que afronten? Mentrestant, continuam dipositant el nostre capital en aquestes entitats i molts voten llistes que inclouen persones que ho juraria que l'han feta grossa. I ningú no s'atura de fer-ho.

Aquesta entrada ha estat escrita el 23 Desembre de 2006 a les 23:56 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

Escrit per Jan 24 Des 2006, 11:45

Ja era hora que qualcú ho digués. Jo també ho he sentit a dir més d'una vegada a amics que fan feina a bancs i caixes. Tenen por i per açò callen. Molt ben dit Francesc.

Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 24 Des 2006, 20:17

Lo fotut que els grans defraudars queden impunes de les seves trampes. Recordeu l'afer de "La Caixa"?..., com ni deien?...
En Francesc Sanuy en un dels seus llibres ha denunciat al Santander, dient que els seus fraus han estat tapats amb diner públic. No sé pas com podem suportar econòmicament tanta inmundícia. Miracles de l'economia.

Escrit per Carles 24 Des 2006, 20:19

Plenament d'acord amb el que dius. hi ha casos que són molt sospitosos i no és necessari anar a Andratx. el cas de l'enriquiment amb la venta de l'edifici de la Caixa a Ciutadella fa pudor. Hi tenia res a veure La Caixa? Qui va donar el crèdit? Hauriém de treure les peles d'aquesta entitat i Bancaixa

Escrit per Taula 25 Des 2006, 12:47

Tot fa pudor a Ciutadella. Mentre hi hagi els que tots sabem comandant la cosa no té solució. Lo dels bancs és una vergonya i lo dels notaris una altra. No crec que les notaries faixin el que han de fer, tanquen els ulls i miren cap a auna altra banda

Esbrufada

Per ben poc. Li mancaven poques hores per batre el rècord Guinness de mudesa voluntària i ho va haver d'espanyar tot. Callar quan et mors de ganes de dir alguna cosa és complicat. Acumules. És com si t'omplissis de gasos que per alguna banda han de sortir. Tants de mesos preparant el discurs per recollir el premi mereixien un final més digne.

L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.

On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.

Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!






Aquesta entrada ha estat escrita el 22 Desembre de 2006 a les 11:22 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Jan 23 Des 2006, 11:33

Has llegit Es Carrer? En Llorenç diu que el defecte del batle és que creu que en gorrias és massa bo

Escrit per Arguimbau 23 Des 2006, 20:36

La frase "M'ha agradat ser una estàtua" és la que defineix el faristol que hi ha a l'ajuntament.

Tocar la cartera

Quan Tony Blair va decidir d'iniciar el procés anomenat "devolution", en els referèndums convocats a Escòcia i al País de Gal·les per acceptar què els "retornaven", els resultats i les demandes de competències que van exigir els uns i els altres van ser molt diferents. Curiosament, fa unes dues setmanes, vaig llegir una enquesta que deia que el 52% dels escocesos volien separar-se del Regne Unit. Tanmateix, la part més interessant de la mateixa enquesta, era la que deia que el 56% dels anglesos veien amb bons ulls la independència d'Escòcia. Sorprenent!

Fa uns anys, el president del Plaid Cymru (Partit de País de Gal·les) afirmava que Escòcia havia exigit més competències que no pas ells –que l’Assemblea Nacional de Gal·les, Cynulliad Cenedlaethol Cymru— per culpa de l’idioma. Segons ell, el fet que un 25 % de gal·lesos encara parlin gaèlic era un obstacle insalvable per als anglesos que habiten al seu país. Mantenia que la dificultat d’aquest idioma i la creença que els nacionalistes exigirien de conèixer-lo, provocava rebuig entre els anglòfons. Això no esdevenia a Escòcia, on l’idioma propi era una relíquia o gairebé.

Enamorat de tot el que fa olor de Gal·les, tant que el meu mòbil m’avisa amb el seu himne nacional, hi estic d’acord. Per això, pens que si alguna vegada el català desapareix o esdevé ultraminoritari, la independència catalana té moltes possibilitats de ser un fet. Si aquesta teoria fos encertada, les passes que fan PP i PSOE per acabar amb el català reforçarien Catalunya: aconseguirien just allò contrari del que es proposaven. En el moment en què la demanda no es basés en la pertinença a una nació –és a dir, en la llengua— res no aturaria els catalans. Uns motius estrictament econòmics calarien entre la població, cansada de mantenir la resta de l’Estat.

Consider, també, que quan Catalunya rep, a Menorca li surt un cop blau. L’escanyada econòmica que pateix Catalunya ens perjudica. Ho diuen molt clar el professor Ramon Tremosa o economistes com ara Xavier Sala Martín, un dels vuit més citats del món. En tenim un exemple amb les línies ferroviàries. L’Estat és tan boig que quan decideix fer l’AVE, uneix Madrid amb Sevilla. Mentrestant, Catalunya fa més de vint anys que no rep inversions estatals en les seves vies i, malgrat això, els preus dels trajectes de rodalies són més cars que a la resta de l’Estat, la qual cosa no s’entén. Però n’hi ha més. És incomprensible que el tràfic marítim asiàtic, preferesqui allargar la ruta tres o quatre dies i arribar a Rotterdam que no emprar els ports de Barcelona o València com a llocs d’entrada a Europa. El motiu és la manca de connexió ferroviària amb Europa. Ras i curt.

Si l’Estat hagués fet la inversió de l’AVE on calia, en pocs anys hauria pogut –amb el beneficis— pagar la línia Madrid-Sevilla i una mica més. En canvi, ha putejat tant com ha pogut Barcelona. Fa un parell d’anys, el port barceloní només disposava de dos agents de duana. Atès que les duanes depenien del govern central, el port era inservible per al tràfic no comunitari. Menorca, de rebot, també hi perd. Si les mercaderies han de sortir cap al Japó per Rotterdam o Anvers, el preu del producte s’encareix. En comprar, exactament igual.

Podria allargar molt aquesta reflexió, però cansaria. Ho faré poc a poc. Em sembla, emperò, que no tenim motius per sentir-nos tan espanyols. Sentir-se’n és masoquisme, o un símptoma que patim la síndrome d’Estocolm. Molts de menorquins estan enamorats d’un estat que, en fundar-se tal com el coneixem avui, no ens hi va voler: ni a nosaltres ni a Gibraltar. Em direu que cal ser solidaris. Cert. Però la solidaritat té data de caducitat. El Pla Marshall de Catalunya amb l’Estat, fa anys que dura. I pel que es veu, continuarà espoliant-la. Amb les Illes, passa una cosa semblant: patim un gran dèficit d’inversions estatals. Hauríem de prendre (i aprendre de) l’exemple irlandès. Irlanda va rebre molt d’Europa, però ho van aprofitar i avui dóna. No tenc la sensació que Extremadura hagi fet els seus deures. I per suposat, no em crec que Madrid generi el 47 % del PIB nacional. Ha, ha, ha!


Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Desembre de 2006 a les 20:14 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Espanyol 19 Des 2006, 21:37

Arriba España. Los escoceses y los catalanes sois unos avaros.

Escrit per Andreu Pons 20 Des 2006, 17:24

Vols dir que ara que som a Europa la independècnia és important?
No és milor ajuntar que separar?

Escrit per Carles 20 Des 2006, 18:28

Si ets tan "espanyol" ja podries haver escrit "español"

Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 21:00

En primer lloc, vull celebrar les coinicidències entre aquest article d'en Francesc Sintes i el meu: Per què pagam i callam? publicats el mateix dia. Tal vegada ens hauriem de fer aquesta pregunta més sovint cada vegada que qualcú com n'Espanyol ens insulta. Una altra pregunta que ens hauriem de fer és si hem de ser solidaris amb desagraïts!

Pel que fa al comentari de n'Andreu Pons, li voldria recordar que Europa és una unió d'Estats, i que si no tenim un Estat que ens representi com a menorquins que som i no com a castellans amb el camuflatge de "espanyols" és que ni ens respectam a nosaltres mateixos ni ens mereixem el respecte dels altres com n'"Espanyol".

Les llibertats d'Espanya només es restabliran el dia que els Països Catalans tornin a ser sobirans dins la Unió Europea i s'acabi la dominació política i cultural de Castella!

Escrit per Frances Sintes 20 Des 2006, 21:39

A Talaiòtic

Ahir havia llegit el teu article i em sobtar la coincidència, no pel fons, sinó pel dia. Deu ser transmissió de pensament.

Sincerament, no entenc per què callam. O, més ben dit, per què callen, ja que no he callat mai i així em va. Reconec que som independentista, tot i que no m'armaré ni empraré bales per defensar aquesta opció. Si l'Estat ens tingués en compte, el podria arribar a acceptar, però no ho fa. Només ens xuclen i punt. em fa gràcia parlar de dèficit històric i després atacar tot el que atempti contra la unitat d'Espanya. Sense amenaces de sortida, dubt que mai no ens deixin de fer net.

Escrit per Francesc Sintes 20 Des 2006, 21:41

A Andreu,

Parcialment d'acord. Es poden crear unions sense estar subordinats. Itàlia no existia quan van néixer els besavis. Ni Alemanya.

Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 22:03

Per en Francesc,

Jo tambe he pensat que havia de ser telepatia. Que fort!
Ja has registrat almenys algun dels teus blocs a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs.cat)? Ja som 236 i va en augment! Com mes serem mes riurem!

Votarem per Cinquagesma!

Vaig conèixer una dona que estava convençuda que els lloros de Santo Domingo distingeixen una jove rossa d'una morena. Que els lloros dominicans són excepcionals, és quelcom que ja se sabia. Que estaven afectats de la síndrome de la "zoofilia inversa", en canvi, em va suposar una descoberta. Mai no hauria cregut que un lloro fos capaç d'enamorar-se i tirar floretes a les rosses que entraven a un hotel, i passar olímpicament --més bé, homèricament-- de qualsevol altra subespècie d'homo sapiens sapiens (o dona altament intel·ligent, en aquest cas). Fidelitat a la musa, se'n diu.

Em fa l’efecte que hauríem d’importar animals plomats d’aquell país. Uns animals que només diuen coses agradables, que guarden un prudent silenci quan convé o ignoren qui no els fa el pes, serien uns encantadors ocupants de les cadires del Saló Caòtic des Born de Cabildolàndia. És clar que les parets del Saló s’avorririen puix, entost de plens municipals, les reunions serien tan animades com un dinar al menjador d’una cartoixa. No em vull imaginar un periodista illenc, angoixat per la manca de declaracions delicades com ara “En Gorrías és un pobre desgraciat”, convertit en visitant habitual d’un terapeuta que li aconsellés, per tenir tema, d’entrevistar lloros convertits en criolls que han fet fortuna a les amèriques.

Tanmateix, açò pot succeir. Les eleccions municipals seran per Cinquagesma, dates indicadíssimes per treure’s la responsabilitat ciutadana de sobre. En votar segons quin candidat, sempre podrem al·legar que aquell dia anàvem de mosques. Potser seria interessant que abans de votar buféssim (és una proposta que deix caure per si els partits la volen incloure en el programa). Vés a saber quina papereta dipositaríem a l’urna, després d’haver omplert la bufeta durant un cap de setmana tan assenyalat. Sincerament, patesc pels interventors. Què passaria si en demanar-los ajut, ens enviaven a l’excusat i no a la cabina? La broma és la broma. Urnes plenes de paper sa. I el recompte, com aniria el recompte! Si anant clars, els de la Confraria del Sant Ciment engreixen el nombre d’assistents a les seves manifestacions, què no farien subtilment animats! “I el guanyador és... Scotex!”.

Humilment, propòs que a Cabildolàndia votem un altre dia. O que no votem mai. Al cap i a la fi, algun partit pot presentar una figura de porcellana fina, que mai no obre la boca, per a alcalde i guanyar. Vet aquí la importància per a la premsa d’importar lloros científics dominicans. Tenen més conversa. Encara que sovint només repeteixen “!Hola rubita, qué maja eres!


Aquesta entrada ha estat escrita el 15 Desembre de 2006 a les 11:00 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Carles 16 Des 2006, 11:40

Hi ha molt de lloros ciutadellencs que ens comanden. No trobes? Per cert a qui votes?

Escrit per Hans 17 Des 2006, 19:08

Només per curiositat, quan dius Scotex et refereixes a en Llorenç o a n'Avelí? Scotex Casasnovas?

Reencarnacions pròpies (o impròpies)

M'he reencarnat diverses vegades, la qual cosa m'ha permès de ser testimoni d'uns fets excepcionals. Record perfectament que com a poll resident a la cabellera de Nathan ben Abraham, vaig presenciar com Moisès decantava les aigües del mar Roig.

Més endavant i ja com a corb del desert, vaig assistir a una altra fita extraordinària: Josuè va aturar el Sol i ningú no va caure, malgrat la velocitat de desplaçament del cossos que volten per l'Univers. La frenada va ser impactant, però tothom va mantenir l’equilibri. En el meu cas, el mèrit va ser ínfim puix m’acabava d’enlairar aprofitat un corrent d’aire calent que feia patxoca. En qualsevol cas, en tornar a arrancar, el desordre planetari va ser nul. Val a dir que el procurador de Mart va presentar una mena de queixa/denúncia a la Societat Intergalàctica, que va ser desestimada per qui aleshores n’era president, un tal Florentino Pérez, que no tenia res a veure amb el famós constructor que segles més tard faria fortuna amb el maó sense hac volàtil.

Anys més tard, quan havia pujat de categoria en l’escala animal, m’havia convertit en un gos famolenc, però puc jurar que el Cid guanyà una batalla, tot i haver mort hores abans. En realitat, els moros fugiren en ser incapaços de suportar el flaire d’aquell cos en descomposició accelerada. A continuació, em vaig reencarnar en un colom. Fou així que vaig contemplar els increïbles fets que van tenir lloc a Nàpols durant el gener de 1799. El general francès Championnet foragità el rei Ferran de Borbó del seu regne i per evitar revoltes suggerí als preveres de la ciutat que la sang de sant Gener (el famós San Gennaro), es liqüés fora de temporada. El miracle va esdevenir. Atès que el sant havia estat nomenat cap de l’exèrcit napolità uns anys abans, en expulsar el francesos el sant va ser jutjat –i va perdre el judici malgrat que el representava un brillant prohom-- per traïdor a la ciutat. La seva imatge, i açò que era d’or, fou passejada pels carrers –en realitat va ser arrossegada— i finalment tirada al fons del mar, on encara deu ser si ningú no l’ha treta. Els napolitans escolliren sant Antoni com a nou cap de les tropes. Nàpols no venera traïdors. Convindria que el Ple de Cabildolàndia aprovés d’agermanar-nos amb la ciutat esmentada i compartir sant?

També, com a peixet del Iangzé, puc prometre que Mao Zedong va batre el rècord mundial de natació de llarga distància. És cert que només surava fent el mort i que es desplaçava riu avall, però també ho és que feia un fred que pelava i que cap dels seus porus no s’enravanà ni recordà els bonys del cutis d’una gallina desplomada en cap moment.

I així, entre transformació i transformació, he arribat al segle XXI. Tot i que gairebé no em moc de Cabildolàndia, puc certificar que una repetició de miracles com la dels darrers anys, mai no l’havia presenciada. Efectivament, em sembla que difícilment, si més no amb l’ossa actual, veuré uns casos semblants i tan seguits. El nostre president aconsella destruir documents a distància per Andratx –sens dubte destaca per la seva habilitat telepàtica-- i l’august exgeneral Pinochet emmalalteix i sana tot depenent del col·lapse de la Justícia xilena. Que l’han de jutjar: es posa malalt; que es paralitza el procés: sa com una ballarina del Bolxoi. Cada cop m’ho posa més difícil i la meva fe trontolla. Ara, als seus 91 anys, s’ha recuperat d’un infart de cor –un cas a estudiar en una persona que no consta que en tengui-- i es prepara per córrer la marató de Pasqua, que tindrà lloc el proper abril al celobert de la seva miserable residència. I és que tothom sap que roman en un habitatge més reduït que els pisos que s’aixequen per aquí. Gràcies a Déu, en Castro no es cura, segurament perquè no s’ha dedicat gaire a la pregària i ha preferit encapçalar la llista de proeses de Guiness com a orador infatigable. Val a dir que don les gràcies perquè ja em sent incapaç d’assumir tanta metafísica. Francament, no sé si passar cap d’any a Xile o a Cuba. Pensant-m’ho bé, em quedaré a casa a veure si algú m’explica com és possible comandar i no enriquir-se. M’asseguren que per aquí hi entenen. Miracle, senyors, miracle!


Aquesta entrada ha estat escrita el 10 Desembre de 2006 a les 14:18 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per francesc sintes 11 Des 2006, 15:44

Com es pot veure, tenc el do de l'oportunitat. Tenia el presentiment que tal vegada no me'l publicarien a temps. Em vaig passar el matí cercant notícies sobre en Pinoche, per si havia mort. Cap a migdia vaig enviar aquesta parida a UH-Menorca. Aleshores encara era viu en Pinochet.

Es veu que no correrà la marató i que aquest cop estava malalt de ver.

Escrit per Andreu Camps 11 Des 2006, 17:57

És una llàstima que s'hagi mort, perquè l'article era molt bo. De totes formes està molt bé mort, encara que m'hauria agradat que l'hagueesin jutjat pels seus crims

El bres i la mosca

De nit, una llum rara volta per Cabildolàndia. Provoca un ensurt a qui la veu. No cal patir. No es tracta de cap OVNI atret pel planetari, ni és una invasió de cuques de llum, ni una proliferació de moixos o d'òlibes, ni procedeix de les llanternes d’una parella de guàrdia civils. Ni tan sols és un projecte en fase proves de fars mòbils que fa Comandància Marítima, tot cercant el lloc idoni per instal·lar guies d'entrada al futur port. L'enigma té una explicació.

Els més llests tot d’una hauran comprès que són reflexos dels ulls, oberts com a bòtils, dels que no han aconseguit dormir des que la Benemèrita va començar la broma d’Andratx. L’insomni d’aquests cabildos és comprensible. La Unitat de la Son d’IB-Salut s’esforça a curar-los, però de moment sense èxit. Cap narcòtic ha estat capaç d’apagar aquesta il·luminació extraordinària. Tindrem un Nadal diferent. El cap de la Unitat esmentada ha tingut dues pensades. La primera és proposar a la Capella Davídica que oferesqui un concert especial en què, entost de cantar nadales, el repertori inclogui exclusivament de cançons de bressol. Ja s’han après la “Nana de la cebolla”, que a més d’endormiscar, provoca un increment de la producció de llàgrimes que hom pot confondre amb un penediment per haver abusat de l’èxtasi de la totxana. A la fila zero, hi seuran els afectats. Per si de cas tingués èxit, els voluntaris de Creu Roja tindran lliteres preparades.

Però tot apunta que, de la corrupció, l’únic que se’n beneficiarà serà un servidor. Efectivament, els segon remei proposat per fer-los descansar, m’afecta. Ja fa anys que per no avorrir-me em dedic a criar mosques tse-tse en captivitat. Cadascú té les seves manies i jo som extravagant. Sempre m’ha atret aquest insecte que, a més a més de presentar un cos esvelt –com el d’un polític abans de passar per caixa (negra)— té la mania de transmetre la tripanosomiasi africana o malaltia de la son. A hores d’ara, estic a punt d’aconseguir una mutació genètica de la Glossina morsitans morsitans, nom científic de la tal mosca: tot per ajudar. Crec que d’aquí a pocs dies hauré aconseguit que piqui de dia –ara ho fa de nit-- i només infecti corruptes afectats d’insomni. Ja em veig a Estocolm recollint un guardó més que merescut. Mutar-les i ensinistra-les té el seu mèrit, no m’ho negareu. Les famílies dels afectats m’ho agrairan.

Afortunadament per als hiperdeixondits de les Illes, la presó és plena i, si fall, no hi cabran tots. Xambons!


Aquesta entrada ha estat escrita el 07 Desembre de 2006 a les 17:48 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
5 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 08 Des 2006, 20:47

Molt bé Francesc! Tens tot el meu suport per a la cria de les mosques tse-tse, i si et falta qualque alimentat natural o químic per fer-les créixer en tamany i quantitat, m'avises, t'ajudaré!. Però, no sé pas si donaràs l'abast, entre Mallorca,...el País Valencià el Principat necessitaràs, milers d'inmsectes ensinistrats! El que si és segur que si guanyes aquesta batalla, -guerra sense quarter- el premi Nobel el tens assegurat, sempre que no hi hagi algun suec colat en el negoci de la depradació de la nostra terra.

Escrit per Joana 08 Des 2006, 21:14

El menorquí o menorquina que estigui lliure de pecat, que mai hagi especulat amb terrenys ni vivendes, no hagi mentit al registre, no hagi fet una caseta on només hi podia fer "aperos", que no hagi llogat ca seva a guiris a preus d'escàndol, qui no hagi volgut fer-se un xaletet davant la mar digui el que digui la llei...aquest, que tiri la primera pedra i serà absolt de les picades de la mosca tse-tse d'en Francesc.
Quanta hipocresia.

Escrit per Andreu Camps 09 Des 2006, 11:37

N'hi ha molts que tirarem pedres Joana. Hi ha massa aprofitats a Ciutadella o a Cabildolàndia, com diu en Francesc, i tothom sap qui són i com s'han fet rics.

Escrit per Joana 09 Des 2006, 15:44

Idò, Andreu, als jutjats a denunciar-los a tots. Estic farta de que a Menorca tot se sàpiga i ningú no faci res, que tothom tingui els noms de qui fa il·legalitats però no surti retratat al diari, no rebi càstig...en el fons perquè aquí encara funciona sa por, els favors ocults que tothom deu, i aquesta mentalitat menorquina de...calla, calla, deixa-ho córrer, és igual.

Escrit per Anna 09 Des 2006, 15:50

Joana, en castellà dirien que "se cree el ladrón que todos son de su condición"... Idò sí que en conec de menorquins i menorquines que no han especulat mai. Primer de tot perquè, per increïble que et pugui semblar, encara queda gent jove (i no tan jove) que no tenim ni terrenys, ni cases, ni xalets (ni amb piscina ni sense) ni apartaments a primera línia de mar.
En una cosa et don la raó; d'hipocresia n'hi ha molta però ve d'un altré cantó.
Felicitats Francesc pels teus escrits. No em cans de llegir-los; i tens més raó que un... sant(?)

Castro o Pinochet?

Amb una mica de sort, Castro i Pinochet es moriran a la vegada. Sé que dir "sort" és lleig, però no tenc massa escrúpols a emprar aquesta paraula. Fa temps que em deman quin dels dos és pitjor.

Deia Aranguren que les dictadures d'esquerres, d'entrada, són millors –ell deia superiors-- que no les feixistes ja que, si més no teòricament, mentre aquelles pretenen aconseguir la igualtat, les de “dretes” les fomenten. El cas del nazisme, confirmaria aquesta sentència. Joan Pau II, pel seu cantó, deia exactament el contrari. Opinava que les dictadures comunistes –es veu que no va tenir en compte el cas d'Espanya-- eren pitjors perquè duren més. Probablement tots dos tenien raó. Si mesclam les dues opinions, podem concloure que totes les dictadures són dolentes. Ara bé, quina ho és més?

Reconec que tenc mania a Castro, malgrat que fa un anys n'era un admirador. Açò de comandar quaranta-set anys, em sembla inadmissible. Amb tot, juraria que no ha estat tan criminal com Pinochet. Aquest es responsable de tres mil assassinats, i és probable que siguin més. Dubt que Castro superi la xifra, si ens referim a morts directes. La dictadura castrista és responsable, això no obstant, d'haver provocat milers de morts, però d'una altra manera. Fidel va enviar soldats a l'Àfrica. El fet que part de la població cubana fos negra, va ser utilitzat pel comandant per enviar tropes a Angola –i a més països-- a servir els interessos soviètics. El nombre de morts cubans va ser important; i els que va provocar aquest enviament en els bàndols contraris, també. A més a més, bastants de cubans van clapir en intentar fugir de l'illa cap a Miami.

Quant a maltractaments a les presons, no crec que hi hagi massa diferències. Totes les dictadures utilitzen aquest mitja inhumà per fer-se fortes i esclafar la resistència. Un avantatge --si és que es pot qualificar així-- de les dictadures feixistes, és que és més fàcil sortir del país. És dels pocs avantatges, certament. Tenim la prova en el franquisme. La quantitat d'exiliats era important. Però en aquest cas, també podem dir que els ho permetia, de sortir, per treure's un problema del damunt. O dos, car la fugida del país també eliminava aturats.

Fidel ha fet una cosa bé: promoure l'educació. Diria que aquest detall i derrocar Batista, han estat les úniques coses que el salven. Els fanàtics castristes hi afegeixen, com a cosa positiva, la política sanitària Això és qüestionable. D'una banda, és cert que ha posat l'atenció mèdica a l'abast de tothom, i fins i tot l'ha exportada a països amics, però alhora hom pot dir que durant l'època del dictador Batista, Cuba ja disposava de molts de metges i ben preparats, solament els EUA i Argentina superaven Cuba en aquest àmbit. Que tothom pogués accedir a la sanitat, és una qüestió que desconec, però dubt que fos així.

Si parlam d'economia, em sembla que la gestió de Pinochet va ser millor, però amb matisos. Quant a xifres macroeconòmiques, no hi ha dubte, però part de la població ho va passar molt malament. En aquest camp, Cuba ha estat un fracàs absolut: tothom ho passava, i ho passa, malament. Perdó, els partidaris del règim no pateixen. El fet que prop de dos milions de cubans es vagin arriscar a omplir l'estómac d'un tauró, forçosament ens hauria de fer meditar. Aquests dies uns cubans em parlaven de la misèria de les cartilles de racionament. Tanmateix, per la tele no es veu una població famolenca. A xile tampoc no hi havia fam, però gràcies al fet que molts voluntaris s'encarregaven d'ajudar els desvalguts. D'indigents, n'hi havia més a Xile que no a Cuba.

En un camp, la Cuba castrista supera el Xile de Pinochet: l'esport. Aquí no hi ha dubtes. Malgrat que molt esportistes d'elit vagin fugir del país, Cuba segueix essent una potència en boxa, atletisme, beisbol i altres especialitats. En un altre camp, el de permetre practicar creences religiosos, hom diria que Xile era més lliure... teòricament, ja que tots tenim present que alguns capellans van ser assassinats pel règim, en considerar que més que sacerdots eren marxistes.

Els defensors de Castro, el lloen perquè afirmen que, gràcies a ell, Cuba va deixar de ser el prostíbul dels americans. Els opositors diuen que no compten les “jineteras” que hi ha avui en dia, perquè si ho feien necessitaren moltes calculadores i estarien afrontats de reconèixer la realitat.

En definitiva, entre Castro i Pinochet, eli-eli. Castro no ha permès mai eleccions lliures, Pinochet va admetre d'autoritzar un plebiscit i el va perdre. Cap dels dos haurà acabat a la presó i ambdós s'han fet rics. Triar el que no hagi estat tan dolent, és complicat. Dos impresentables.

Aquesta entrada ha estat escrita el 04 Desembre de 2006 a les 14:30 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

Escrit per Goio 04 Des 2006, 16:59

Estic totalment d'acord amb tu !!!!

Goio
Pais Basc

Escrit per Alfons 04 Des 2006, 21:46

1. Dictadura és dictadura i els Drets Humans els ha de complir tothom. Dit açò, alguns elements diferenciadors:
- La revolució cubana s'aixeca contra una dictadura imperialista
- Pinochet s'aixeca contra un règim democràtic
- En el IDH, Index de Desenvolupament Humà, Cuba té paràmetres que no assoleix cap pais centre o sudamericà.
- Cuba és un sistema polític sotmès a un embargament nordamericà
- Si un paràmetre per definir una dictadura és enviar soldats a una guerra...quin pais no és una dictadura?
- Economia: Cuba ha proveit d'un mínim, malgrat el bloqueig, generalitzat. Em pots dir el mateix de Pinochet?
És molt fàcil posar al mateix sac de dictadura a tots dos sense atendre el context ni, també, la manera d'entendre la vida de països com Cuba. Et recoman que hi facis una visita per descobrir que, amb tots els dèficits, és una societat que lluita per triar ella mateixa el seu futur sense receptes de pseudodemocràcies suposadament modernes com la nostra, on si gratessim hi trobariem molta dictadoreta latent: monarquia imposada, règim econòmic ultraliberal, drets laborals esclafats, dret a vivenda inexistent, empobriment creixent de joves i gent gran, nivells educatius nefastos i llibertats civils retallades sota la capa dels monopolis mediàtics i empresarials.

Escrit per francesc sintes 04 Des 2006, 22:22

Alfons,

És cert que Cuba està sotmesa a un embargament dels EUA, però al món hi ha molts més països, fins i tot occidentals, que no apliquen aquest embargament. A més a més, no sé de què es queixa que el gran enemic no vulgui comerciar amb ell. Aquesta excusa només serveix per no convocar eleccions i punt.

Pinochet, certament es va aixecar contra un govern legítim i Fidel contra una dictadura. Et don la raó. Però, alerta, que Allende, tot i assumir el poder legalment, ho va fer amb un 36 % (aproximadament) de vots directes i el suport de la Democràcia Cristiana, que li va retirar aquest suport després, quan el Tribunal constitucional havia advertit diverses vegades Allende que no actuava correctament, que vulnerava les lleis. També és cert que els jutges xilens eren bastant parcials. Pinochet, evidentment, no estava legitimat a comandar tants d'anys i a ser un assassí miserable.

No he estat a Cuba, però sí a deu països comunistes. També conec, personalment i ha estat a casa meva a Ciutadella, una ex d'en Fidel. Aquesta senyora (ja té 70 anys) és nora d'una persona a qui Fidel va demanar diners per fer la revolució. No els els va donar i va acabar malament amb Trujillo. Ella és molt d'esquerres, però quan va visitar Cuba... va conèixer el vertader Fidel. Que prop de dos milions de cubans hagin abandonat l'illa, deu voler dir quelcom.

També vaig conèixer una torturada pel règim de Pinochet, que va fugir de Xile i hi tornava el dia que la vaig conèixer. Vam passar tres dies junts (de Haifa a Atenes en vaixell) i em confirmà això que et dic d'Allende, que molt democràtic, tampoc no era. Aquesta senyora xilena, Mónica, tindrà ara uns 70 anys i encara m'hi escric (com ho faig amb l'ex de Castro, Olga, encara que amb n'Olga gairebé ens escrivim cada dia i amb Mónica ben poc).

De tot, en parlaré més endavant.

Escrit per Mikel 05 Des 2006, 23:30

Parles de Castro en singular i, tal vegada, ho hauries de fer en plural. Tot està per veure: si amb la mort de Fidel hi haurà una transició teledirigida o si Raul Castro no permetrà cap desfermament de nussos. Hom voldria que no hi hagués un vessament de sangs. A veure què passa? Ni Graham Greene faria quinieles, ara com ara, García Màrquez fa llàstima,,,

Escrit per francesc sintes 06 Des 2006, 12:59

Mikel,

Tens molta raó. Poca gent pot assegurar que el castrisme sense Castro no cotinuï. Jo tampoc. Quant a García Márquez, no l'entenc. Crec que tots els escriptors, els cantants, etc., haurien de deixar de pontificar sobre política i no poerquè no ho puguin fer, sinó perquè perden admiradors. Particularment, ell, borges, etc, em semblan grandíssims escriptors i és una llàstima que molts els acabin menyspreant per opinar sobre política.

Escrit per Alfons 06 Des 2006, 13:53

Totalment d'acord i ja ho apuntava jo abans: que Cuba sigui el que els cubans vulguin i no el que anhelen els poderosos neofatxes nordamericans i alguns europeus: convertir Cuba en un gran hotel de luxe i putes al servei dels turistes.
I que un intel·lectual es mulli políticament em sembla molt bé i és en part la seva feina, comprometre's. Ole per Garcia Marquez, que segueixi opinant tant com vulgui. Perden admiradors? En guanyen!!!

Escrit per francesc sintes 06 Des 2006, 17:11

Alfons,

Penses el mateix d'Ocatvio Paz, Vargas Llosa o Cabrera Infante? No crec que Gabo encerti en defensar una dictadura. La ravolució cubana la fan tres comandants: Castro, Camilo Cienfuegos y Huber Matos. Pocs mesos després de fer fora el dictador Batista, Castro mata Cienfuegos y empresona Matos durant molts d'anys.
També tenim el cas d'Ochoa, etc.

Et recoman el llibre d'Huber Matos, en què ho conta tot: tortures, vagues de fam...

Repetes. a Castro el vaig admirar, però ja no. Un anys d'escoltar-lo gairebé cada setmana per la tele (hores cada vegada) em va fer veure que és un impresentable.

Planetàrium

Ens han ben fotut. Ens ho mereixem per malpensats. Açò de fer un planetari al Canal Salat demostra que l'honradesa i l'honestedat són les dues principals virtuts a Cabildolàndia. Tanmateix, estic un mica decebut. M'havia convençut que el farien a l’àtic dels pisos de luxe que aixequen al costat de la caserna de la Benemèrita.

Em semblava evident que l’explicació a autoritzar el promotor a construir-hi un pis de més era deixondir una cultura anestesiada. Un observatori al cim del poble, amb vistes meravelloses a la “casa cuartel”, i indicadíssim per prevenir invasions per mar, per controlar si les onades amenacen el fur dic i per clavar-hi telescopis de pagament capaços de permetre d’espiar les oficines de l’Ajuntament, era ideal. Qui no vol saber si un regidor estrella pren cafè amb llet o “carajillo”? Aquest interès, purament científic, ja no el podrem satisfer.

Ens garanteixen que des del lloc triat es podrà mirar el cel sense dificultats. Ens prometen que els telescopis són tan potents que no els afecta la llum de la vila. Tenc dubtes raonables. Si bé és cert que la majoria de carrers estan a les fosques, també ho és que els il·luminats que mantenim i que ens governen desprenen més raigs que molts de focus. Tindrem un complex que constarà de planetari, auditori, sala per a congressos... i cap escola de música. Fantàstic. Aquest cop s’han superat. Els populars que els han precedit havien estat més discrets. Ens llegaren un cavall esgavellat i un caixó que fa de serveix de bústia de Correus. Aquests han pujat un graó. Què faran els pròxims? No ho sé: tremolem! Amb la dèria col·lectiva que s’ha escampat amb els cementeris, no m’estranyaria que projectassin de fer quelcom per a vampirs. Atès que Transilvània travessa una mala etapa i els senyors de la nit xuclen d’uns romanesos anèmics, els podríem fer ontes a veure si s’estableixen per aquí. Hom dirà que la talassèmia, tan estesa entre els nadius, no els convida a venir. És cert, però també ho és que estam avesats que ens clavin les mordales sense emetre cap udol. Un balneari per a vampirs seria idoni per desestacionalitzar el turisme. No cal patir, estam preparats: des de l’observatori vigilaríem la seva volada per protegir-nos i al seu costat fan transfusions.

Grans projectes per a unes grans nits, no ho dubt. La putada és que s’obliden del dia i que els infants hauran d’assajar l’Oda a Nosferatu i estudiar música davall ses Voltes. Indigents culturals.


Aquesta entrada ha estat escrita el 01 Desembre de 2006 a les 14:14 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
1 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Mikel 02 Des 2006, 15:08

Açò de planta de més, en aquest edifici de Dalt es Quarter, ho sap el fiscal Carrau?

I Sant Climent també

Una altra setmana així i canvii de poble. Cap escàndol, cap baralla... Bé, hi ha hagut algun ajut negre al manteniment del nivell de vida d'algun polític, però això no és un escàndol: a Cabildolàndia ho consideram habitual i ho acceptam de gust. Fa goig veure com el patrimoni d'alguns creix. I clar, què es pot fer quan l'avorriment s'apodera de la vila? Cal imaginació. Podríem haver aprofitat el 20-N per muntar una festassa que hauria omplert de goig els nostàlgics. De goig i de pena, que l'enyorança colpeja.

Sortosament, s’ha creat el CASC (Cabildos Amants de Sant Climent). Aquest grup de ciutadans promou una recapta per fomentar la segregació de Sant Climent de Maó. No és que de cop hagi sorgit una devoció inexplicable pel sant. De cap manera. És una jugada estratègica més que lloable. La cosa té la seva lògica. Un Fornells independent fa ontes. Si s’independitza, Sant Climent --que és més gran-- també cal que ho faci. Disposaria de prou mitjans econòmics per sobreviure. Es quedaria amb algunes platges del sud i, amb una mica de sort, amb l’Aeroport. Si no els bastava, sempre comptarien amb el suport econòmic del CASC. I em demanareu, què hi té a veure Cabildolàndia? A vegades em sembla que escric parides per a gent tan limitada com jo mateix. Per començar, no caldria dir que hem d’anar a Maó per agafar un vol. Aquest fet ja suposaria un acte sanitari solidari. Bona part de l’assistència mèdica als cabildos la genera la urticària que els provoca trepitjar sòl enemic.

També suposaria la possibilitat d’agermanar-nos amb Sant Climent. Aquest fet amical perpetu augmentaria a mil el nombre de pobles amb els quals estam agermanats. Amb tot, això no és el més important. El motiu principal és afeblir Maó. Amb un Sant Climent que caminés sol, la ciutat més habitada de l’illa seria... Cabildolàndia. Oé, oé, oé oé... ja soooom primers! I hala, a reclamar la capitalitat. I amb ella l’hospital, el Consell Insular i unes quantes coses més. Ja disposam de solars adients on aixecar aquests edificis. Abans hi hauria algunes permutes pel mig, però això ho arranjaríem amb quatre dies: dominam el tema. Però no cal que els maonesos patesquin, serem generosos en comandar. Els deixarem subdelegacions de tot i els permetrem que conservin l’hac, el formatge, l’Agencia Tributària, i les plantes de GESA i Milà. No es podran queixar, no? Tractar els fems produïts a Cabildolàndia és un honor. Som tan solidaris que permetrem que se’ls enduguin. Com han fet sempre.



Aquesta entrada ha estat escrita el 24 Novembre de 2006 a les 11:01 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Andreu 25 Nov 2006, 21:00

No hi havia caigut mai en que Ciutadella té més habitants que Mo sense Sant Climent. Ciutadella capital.

Escrit per Sebastià 26 Nov 2006, 00:00

Sant climent té moltes mancances, no fa tants d'anys que tenim farmàcia,l'escola és petita i està fragmentada,devem ésser l'únic lloc a Menorca que no ha crescut urbanísticament gens amb els darrers 30 anys,....., vols que et digui més coses? És evident que el tema de la independència es pot estudiar però des del punt de vista dels santclimenters, no com moneda de canvi d'una rivalitat entre Maó i Ciutadella.
En definitiva no necessitemm cap CASC per saber què volem com a poble.
En el fons sou com els maOnesos, si tinguessiu la capital farieu el mateix que ells.

Escrit per Francesc Sintes 26 Nov 2006, 12:03

Sebastià,

Jo no reclam la capitalita. Faig broma sobre una mania absurda de Ciutadella que, en part, té una síndrome de grandesa perduda. Ciutadella no és gens solidària amb els altres pobles de Menorca, ni ara ni quan era capital. Més d'un historiador diu que per açò els altres pobles van donar suport a la decisió anglesa. Només ens queixam de segons què i només volem les coses bones, res de fems ni fum.

Quant a la independència de Sant Climent, només l'he emprada com a excusa per a l'article. Açò sí em sembla més raonable que la de Fornells. I tampoc no estic a favor ni en contra de la de Fornells

Una abraçada

Escrit per Sebastià 26 Nov 2006, 12:50

Hola bon dia.
No havia llegit res dels teus blogs,quan vaig veure el titular de Sant Climent tot d'un vaig pensar que havia de contestar. Has d'entendre que encara que sigui una excusa per escriure un article, la lectura del teu text provoqués en mi la sensació d'utilització del meu poble.
Fins una altra ocasió.

Escrit per Andreu 28 Nov 2006, 22:58

A nosaltres els santclimenters, no ens molesta gens tenir a Maó com a veins, molta gent d'aqui te part de la seva vida alla com ara amics, feina, etc. Lo de la independència, encara que sigui una broma seria quelcom totalment absurd, perq qui creu en nacionalismes a dia d'avui es perque no ha vist que dsde l'espai som un globus junt i ben petit, es qui es pensa que és més que un altre es o perque esta una mica sonat o perque a s'escola no li van explicar be.
Particularment m'agrada més Mao com a capital que no ciutadella, lo vostru es un poble i no una ciutat encara que tingueu molts habitants, molts d'ells els teniu a mega urbanitzacions daquestes com cala blanca que una vegada entres no saps com sortir. Però alla on o veig més clar, es que es port de Mao com a que dona unes cuantes voltes as vostru. Res mes a dir.
Salut i sort

Escrit per Francesc Sintes 29 Nov 2006, 10:37

Andreu,

Estic totalment d'acord amb tu. Ciutadella és un poble i això del nombre d'habitants és com tu dius. A "Los Delfines" n'hi ha una burrada. La capital ha de ser a Maó per raons òbvies: és la principal ciutat d'una zona que arreplega molt més gent que Ciutadella (Alaior, Es Castell, Sant Lluís i Sant Climent). Si Sant Climent algun dia vol ser independent hi té dret, però això ho heu de decidir vosaltres, no els que no hi vivim.

Finalment,també t'he de donar la raó amb el port. El que tenim a Ciutadella és una cala petita. Encara que jo visqui a Ciutadella i hi hagi nascut, no em sent ciutadellenc, som d'Alaior.

On discrep amb tu, i només parcialment, és amb el nacionalisme. Un dia d'aquest penjaré una reflexió sobre el tema. sé que rebré per totes bandes, però és el que pens.

Escrit per Andreu 30 Nov 2006, 01:36

Crec q es pot tenir un sentiment cap a una terra on un ha viscut sempre i li te molt d'apreci, pero el que trob absurd es el que passa tant a Catalunya com al Pais Basc. Molts anys enrere, tota Espanya com a pais es va ajudar sense diferenciar comunitats autónomes, hi havia problemes mes greus com fam, guerra i malalties, pero com que totes aquestes coses ara no hi son (no tan besties) sembla que han de cercar polémica per on sigui.
A jo particularment m'encega quan sent allo de que les Balears som dels Paisos Catalans.. deu quin xiste mes flac!! perq com deie al principi, pots tenir un sentiment cap a una terra i el meu i el de molts de menorquins no atravessa la mar, mos estimam Menorca i amb ella mos identificam, q Catalunya que no ens foti a un sac que no hi som.
No se quina opinio tindras, pero si com dius, potser rebras per totes bandes perque molta gent té tirria a n'aquest tema, encara que totes les opinions siguin válides. Ja mo contaras ido, adeuuuu

Alaior, ciutat portuària

L'enemistat entre Alaior i l'aigua fa dècades que dura. Els alaiorencs, no ho podem evitar. Maleïm el suc. Sobretot si no incorpora graduació etílica. Fa unes dècades el poble va prendre una decisió heroica: dessecar el port. Els més joves ni n'han sentit a parlar. Idò sí, Alaior tenia un port. Gos a dir que era el segon més important de l'illa. El tràfic superava amb escreix el del de Cabildolàndia, del d'Addaia i del de Sanitja junts. No parlaré del de Fornells perquè tenc previst d'anar-hi un any d'aquests i no voldria prendre mal. Tanmateix, a Alaior som tan amicals que per evitar malentesos, com el famós amb uns maonesos bromistes que hi feren quarantena en una tèquina i que acabà amb batalla i esborrada general de les subscripcions al setmanari cabildo "El Iris", vam fer tot el possible per eliminar qualsevol rastre del record.

Com sol succeir, ens vam passar de frenada. No em vam tenir prou a xuclar l’aigua de la Bassa de Sant Pere i la Bassa Roja: “Paa xulos...”. El personal que aleshores comandava va decidir que sobre aquell gran port calia fer-hi les escoles i el polígon industrial. “Tomaaa!”. I per si no n’hi havia prou, hom va decidir edificar-hi habitatges. “Toma” i més “toma” i “retoma”! Primer els hi edificaren en pla cooperativa, com a empegueïts. Davant l’èxit, hi insistiren: cases de luxe.

El poble havia decidit desafiar història i evidència. El problema –sempre hi ha d’haver un entrebanc-- és que de tant en tant plou. Sí, sí, sí. Per a qui no ho sàpiga, això humit en forma de gotes que a vegades cau del cel és aigua; i en aquest tipus d’abocament pervers, àdhuc al meu poble el definim així: pluja. Comprenc que la paraula es vagi perdent --deu ser cosa del canvi climàtic--, però el fet és que malgrat tot encara plou. Quina putada! (Interromp l’escrit en acte de penediment pel mot que se m’ha fet fugisser i demostra clarament que som del malparlar i pitjor escriure.) Bé, castigada l’esquena com mereixia la meva incontinència, continuaré. Ai! Em sembla que m’he passat amb el fuet. Com deia, a Alaior també plou i, ves per on, quan ho fa succeeix una cosa bastant comuna: l’aigua té la mania de fer basses. Ganes d’emprenyar. Perdó! (Aquest cop no em fustigaré, car no em queda espai per encabir noves ferides. Un cilici farà la feina.) Una bassa, per entendre’ns, no és només un llinatge, és una abocada d’aigua a “lo bèstia” que, vés a saber per què, és enemiga de les sabates. Les sabates són allò que fan els sabaters i que abans servien per caminar i avui es duen per presumir. I clar, a Alaior sempre hi hagut gent de la broma i bons sabaters. Estic en condicions d’afirmar que grans sabaters; amb perdó de ferreriencs i cabildos (els altres dos pobles als quals estic unit), diria que a Alaior hi ha els millors. Aquests, podrien haver optar per aprofitar les basses per vendre més sabates, però van preferir no posar a prova la resistència del seu producte i desafiaren sant Pere: fora port, fora basses. Primer van canviar el nom d’una de les més importants, la Bassa Roja. La transformaren en la Passa Roja, que encara no sabem exactament què vol dir, però queda bé. La qüestió de la de Sant Pere era més delicada. Amb el cel no s’hi juga.

Un bon dia van esfondrar l’església dedicada al sant, que presidia Bassa i port i servia d’aixopluc al pràctic, però per si de cas n’hi van aixecar una de nova més amunt: Sant Pere Nou. El sant és de mal conformar i quan duu un dia boig, obre l’aixeta del cel i nega la zona dessecada. Ho té bo de fer. Amb pocs litres que baixin, ompl les cotxeries de les cases de la Bassa de Sant Pere, destorba els negocis del polígon industrial i fins i tot amara les parets dels habitatges més ufanosos de l’indret. Quines coses té sant Pere! Alaior, molest –el desencontre i les desavinences provenen de fa segles--, ja li havia furtat les festes –perquè, per a qui no sàpiga, les festes pròpies d’Alaior eren les dedicades a sant Pere i no a sant Llorenç--, en un acte de desafiament. Ara, ell es revenja de tant en tant. L’oposició –la d’ara i la d’abans— sempre fa pagar les inundacions a qui comanda, tots intenten d’evitar de reconèixer que els culpables són els que van desafiar la naturalesa: ergo, els alaiorencs. Dins quin cap hi cap edificar a la falda d’unes costes que recullen tota l’aigua de pluja? Aquesta pregunta, tan òbvia, no la podeu fer als guixons: ens molesta. Fora bromes, si ens les fan els altres illencs.

I bé, hi quedava un petit rastre d’aquelles antigues basses. Un record que la zona també havia fet quelcom de bo per als nadius: subministrar-los aigua per beure. Segurament per això, els avantpassats hi construïren un aljub. No era tan majestuós com els des Mercadal, però els havia estat útil. Els feia el pes. Calia destrossar-lo. Sempre atents a les demandes del poble, els polítics ho han fet possible amb l’ajut de la febre immobiliària. Es pot dir que l’aljub ja és història. El trobareu semienterrat sota un edifici. Si el voleu visitar, necessitareu molta dinamita i un bon mestre armer que la col·loqui de tal manera que no faci volar les pedres amb què fou construït fins a la cambra de sant Pere. El que guarda les claus del cel. Bé, acab, que ja comença a fer quatre gotes i un diluvi és una cosa molt seriosa. Si feis un tomb per Alaior, ho comprovareu. (És recomanable posar-se botes, diguin el que diguin els enginyers de camins, canals i ports). He dit!


Aquesta entrada ha estat escrita el 21 Novembre de 2006 a les 13:47 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços



Escrit per Andreu 21 Nov 2006, 18:06

Fantàstic. He rigut molt. No sembles guixó

Escrit per rosa ana bueno 21 Nov 2006, 21:12

estimado XISCU dando vuentas por la red he encontrado tu blog... espero que con mi dia de nacimiento me ubiques ja ja un saludo

Escrit per Llorenç Piris 24 Nov 2006, 01:51

Realment ben escrit... Ja et vaig dir que et seguiria, encara que ara estigui a Eivissa...

Una abraçada,

Llorenç

Daniel Ortega, exterminador d'indígenes

Van guanyar els sandinistes? Jo diria que sí, però també diria que no. Hi ha victòries i victòries. Ja ho va dir Pirrus, rei de l'Epir: "Una altra victòria com aquesta... i estam perduts".

Resulta curiós l’esclat d’alegria entre part dels cronistes espanyols en referir-se a les eleccions de Nicaragua. La realitat és que el resultat és el que és: Ortega serà president d’una manera totalment legal. Va ser qui més vots va obtenir en les eleccions PRESIDENCIALS. Però també és cert que els sandinistes no han guanyat: han estat derrotats. Per què ho dic? És ben simple, han obtingut quaranta-un escons (sempre que aconseguesquin el suport dels sandinistes dissidents, que n’han obtingut sis), ja que, ells sols, només n’han obtingut trenta-cinc, contra els quaranta-nou que ha acumulat la dreta. La "cohabitació" acabarà sent obligatòria. Aquest és el sistema i la victòria és legítima, però si el seguíssim a Menorca, el president del CIM seria del PP, la qual cosa seria absurda si tenim en compte que l’esquerra té més consellers.

No comprenc com es parla de derrota de Bush i victòria d’Ortega si ambdós presidents estan en la mateixa situació. Entenc que el cop a Bush ha estat més fort, car ha rebut una crítica clara a la seva política, pel que fa a la resta, la situació és la mateixa: a la bancada –com diuen a Nicaragua— hi ha més representants de l’oposició a Ortega que partidaris seus.

Sincerament, confii que aquest cop Ortega es deixi d’experiments. Tot sembla indicar que la cosa pinta bé. De moment ha confirmat que aplicarà les reformes constitucionals ja aprovades, que respectarà les inversions estrangeres i, sobretot, ha reconegut part de les barrabassades que va dur a terme contra els misquitos, els sumos, els mayangnas i els rames i contra els pastors moravos. Aquests actes criminals, condemnats per la Comisión Interamericana de Derechos Humanos de la Organización de los Estados Americanos van tenir lloc en els primers anys de la dècada dels 80, especialment durant la Navidad Roja, quan aquests grups ètnics van ser desnonats, reprimits i expulsats de les seves terres. Sobta el silenci de molts partidaris del sandinisme sobre aquests fets. I ho dic ben alt, car en aquella època vaig ser dels que es van creure la propaganda que divulgava el règim, i restàvem convençuts que "hi havia indis dolents".

Es veu que això d’indis bons i indis dolents encara dura. No record haver sentit ni llegit mai cap crítica d’un Comitè de Solidaritat amb Part dels Pobles d’Amèrica Llatina. Tanmateix, em deman què diferencia els maputxes, per posar un exemple, d’aquests indis desafectes. I no ho entenc, la veritat. És que no ho puc entendre de cap de les maneres. Val a dir que parlar de genocidi sempre m’ha semblat excessiu en aquest cas. El nombre total de morts s’allunya molt d’aquelles carnisseries que consideram genocidi: les dels jueus, gitanos o armenis. Sovint es rebaixa tant la qualificació de genocidi que prest el concepte perdrà totes les connotacions. No don credibilitat, mentre no em demostrin que vaig errat, als que diuen que van morir entre dos i tres mil indígenes. De moment només s’ha pogut demostrar que una desena part d’aquestes xifres correspon al nombre de persones exterminades. En quatre casos, almanco, aquests indígenes van ser enterrats vius. Ho corroboren l’ACNUR i una organització independent, com la Creu Roja. Que aquesta darrera és digne de crèdit, supòs que ningú no ho posa en dubte. És tan neutral que fins i tot va concedir un passaport a un criminal com Josef Mengele, com ha reconegut l’actual president de l’entitat, malgrat que diu que els va enganyar. Per tot això, no entenc la diferència de tracte que han rebut els indígenes de Nicaragua amb els de Xile. Quina diferència hi ha entre que et facin fora del Bio-Bio (Xile) i que et treguin de les voreres del riu Coco (Nicaragua). Els principals responsables, Daniel Ortega, Humberto Ortega, Tomás Borge, Lenín Cerda i, Omar Cabezas... mai no han pagat pels seus crims.

En definitiva, reconec que els sandinistes van fer una bona feina en treure "Tachito" Somoza del poder, però aquí s’acabà la seva bona feina. Si fa uns anys ens vam queixar pel fet que un exnazi com Kurt Waldheim fos escollit president d’Àustria, ara no entenc que celebrem que un criminal com Daniel Ortega sigui president de Nicaragua. Em semblaria bé que ho fos un altre sandinista, però mai no m’alegraré que ho sigui aquest senyor. També podríem parlar de qui es va convertir en el terratinent més important d’Amèrica Central, de qui va incloure el camp de beisbol particular de Somoza en part de la seva finca, etc. La corrupció entre les sandinistes va ser tan important com la que després hi va haver entre els que els van fer fora del poder. El mateix Ernesto Cardenal ha criticat diverses vegades la corrupció sandinista.


Aquesta entrada ha estat escrita el 19 Novembre de 2006 a les 04:58 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
1 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 20 Nov 2006, 21:55

El teu article m'ha fet cercar la carta d'un amic datada el 22.6.86. Quants d'anys! des de Leon, Nicaragua. Era cooperant de l'ICI, com arquitecte.
En una llarga carta de 4 pàgines no em deia pas res de les diguem-ne "errades" del sandinisme envers els indígenes. Al cap i a la fi Daniel Ortega és "criollo". Ell des d'allà, ignorava aquests fets. Cinc o sis anys més tard, ja a casa, ho sabia i m'ho va explicar! SALUT!

Bloc d'en Francesc Sintes Giménez

Primàries populars

Em veig obligat a lloar-ho. El trencament del pacte entre PP i PMQ es farà d’una manera espectacular, en un sopar de germanor. Hi estan convidats afiliats –tret d’un que està castigat--, simpatitzants, dissidents i, fins i tot, interessats. Com és habitual, tindrà lloc al "Casino 17 del PP". En realitat, la trobada serà alhora una mena de primàries per aclamació dels populars. Abans que res, es projectarà el fil "La escobita nacional", pel·lícula que ha estat triada vés a saber per què. Hi ha coses que se m'escapen.

Seguidament, i després d’un fòrum entre els assistents, es projectarà un vídeo de l’encaixada de mans que va tenir lloc entre els que van signar el “Pacte de dalt sa costa Nova”. Durant la projecció, el públic cantarà “Roseret”. Hom valorarà les llàgrimes quan la tonada arribi a “Qui mos ho havia de dir, tan amics com eren antes.... que ara haguéssim de renyir”. En acabat, els representants del PMQ abandonaran la sala, es dirigiran al solar on proposen d’aixecar l’auditori –que s’emprarà com a motiu del divorci-- i començarà una assemblea en què s’intentarà convèncer el representant de l’Associació en Defensa des Bat”, gran amant del beisbol fa uns anys –si més no de l’estri emprat per colpejar la bola--, que no presenti una llista alternativa a les eleccions municipals. Prèviament, s’haurà servit un tassa de til·la a cada assistent amb la sana intenció d’asserenar els ànims, car tots junts guanyen segur, però dividits...

Els plats forts vindran a continuació. Just en tocar les 12 de la nit, el president de la Confraria del Sant Ciment, amb pantaló curt, samarreta i sabates esportives, intentarà donar una volta completa a la sala abans que no sonin les 12 campanades. Per motivar-lo, sonarà la peça principal de “Carros de fuego”. Si ho aconsegueix, serà inclòs en la llista presentada a l’Ajuntament de Cabildolàndia; si no, haurà de continuar exigint més ample de banda a la carretera general per poder fer més via en el següent intent. I és que l’ADSL ha arribat a la política. Un cop recuperat de l’esforç, li cediran l’ús de la paraula. En aquesta ocasió, hi intervindrà com a president de l’Associació Fanàtica (AFA). Té mèrit interpretar un paper doble sense barrejar-se. Si aconsegueix no immutar-se durant l’actuació del “Grup de Majorets Transexuals de ZP”... a la llista; si no a escalfar banqueta.

En definitiva, l’alcalde repetirà, disfressat d’estàtua. Només resta saber qui ha fet més mèrits per encapçalar l’extremisme.




Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Novembre de 2006 a les 11:42 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

Noble carpa

Era de justícia. Calia atendre les peticions rebudes. L'Ajuntament de Cabildolàndia ha claudicat i organitzarà un homenatge al finlandès Maino Latrevven, famós dissenyador de carpes. Els cabildos ja consideram que la des Born forma part del paisatge de la vila. Ara per afavorir empreses locals i insulars, ara per organitzar fires sense ànim de lucre, la carpa és muntada cada dos per tres.

Francament, l’haurien de deixar estesa. Cada setmana s’hi podria muntar una exposició o el que fos. Els dies feners serviria de garatge. Hom podria emprar-la com a aparcament cobert. Un cobrador controlaria entrades i sortides de vehicles i disposaríem d’una zona blava de luxe, ideal per als aristòcrates del poble, tan estimats –o venerats-- quan arriben les festes. Les possibilitats que oferiria serien múltiples. No descartaria de substituir el “caragol des Born” pel “caragol de la Carpa”. Si el consideressin elitista o una vulneració dels protocols, es podria afegir com una volta extra. Tindríem un caragol “indoor”, i açò muda. En aquest, lògicament, només hi podrien participar els cabildos amb pedigrí, els “pata negra” de llàgrima i emoció santjoanera. Seria una mena de Fira de Sevilla amb una “caseta” especial. Una altra opció seria fer-hi una volta per als infants. Finalment, la beguda s’hi podria traslladar quan el noble designat no disposés de palau. Ara bé, una de les parets de la carpa s’hauria de destinar a hemeroteca. Ben emmarcats i coberts de metacrilat, hi penjaria articles que continguessin les crítiques que van fer els populars a l’anterior consistori quan va muntar la primera carpa.

És un pecat que la setmana passada la utilitzessin com a local per al Campionat Ornitològic de les Balears. Després d’haver perseguit els coloms amb tanta dedicació, es veu que a Cabildolàndia hi ha tracte de favor. Mentre els canaris empren la zona noble i les gallines volten lliurement –quan no acaben fent un bon brou-- pel canal Salat i per Dalt sa Quintana, els coloms són considerats enemics. Governació fins i tot –i cit textualment- ha manifestat que “les gàbies trampa ja estan en marxa”. Mai no havia vist gàbies desfilant. Que et perseguesqui la policia és normal, però fugir d’una gàbia que t’encalça és fotut. Un enginy terrible. El Campionat s’hauria d’haver fet, òbviament, al carrer de Sant Cristòfol, així sabríem com les aus passaven la nit en capella abans de ser exterminades. Allà hi ha l’autèntic temple de l’ornitologia. Amb bones trampes. Algú s’enriquirà amb l’excusa del colomar. Sabeu qui, no?




Aquesta entrada ha estat escrita el 10 Novembre de 2006 a les 11:45 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

El Cridori

Tot serveix per armar brega. Els cabildos som com som. Ara discutim per l'auditori: no m'ho puc creure. Si tothom que ens coneix ja sap que a Ponent el llat és la forma més habitual per comunicar-se, a què ve ara aquesta dèria de fer un recinte on cobraran per escoltar? No sentim prou grolleries pel carrer o a qualque bar? Fer un cafè i oir el silenci només és possible al monestir de Santa Clara, i amb sort

Els qui comanden han decidit canviar la ubicació del recinte. Normal: mai de la vida es pot acceptar la tria de l’enemic. Tanmateix, estic d’acord que el lloc triat no era l’idoni. El que no em sembla normal és haver trigat tres anys a prendre aquesta decisió. Com que som pillo, ho imputaré al fet que Urbanisme i Cultura no acaben d’estar prou coordinats: una evidència copsable però incomprensible, car el regidor és el mateix. Es veu que és tan prudent que, malgrat presentar un cas de doble personalitat, guarda molt bé els secrets. No diu res sobre Cultura a la part de si mateix que adora el formigó a l’engròs. Com s’ho fa? És ben senzill: procura no pensar mai en res relacionat amb Cultura. Solament qui va ser conseller sense cartera podia aconseguir-ho: ara tenim cartera sense regidor. Memorable, creis-me.

Jo hauria fet l’auditori al solar de l’antiga plaça de toros, lloc regat de sang on, de passada, podríem comprovar si els polítics, en picar-los, demostren prou raça. Tots a cor cridaríem, com “Búfalo” a la sèrie Juncal, “Bien picaooo!” quan destrossessin l’esquena del contrari. No hi hauria les discussions típiques entre fans a la Real Maestranza. Aquí no ens barallaríem amb els veïns, puix per mor d’una transmutació els que residim a Cabildolàndia som portadors d’un gen que ens impedeix d’escoltar què diuen els altres. I quan els escoltam, no els feim cas.

Si a un auditori s’hi va a sentir música, tampoc no entenc tanta ruïna. Els únics sons que estiren són els dels renecs, de la sirena d’un vaixell –per fotre Maó, bàsicament--, i, mai no, el del tambor i el fabiol. Amb el port tindrem un auditori outdoor; crits, en sentim arreu; interpretacions harmòniques de “heavy menyspreu” cada mes al Saló Caòtic, etc. Insistesc: d’escoltar, poc. Si feim un auditori, res de música clàssica: prohibit. Facem-lo per tant com a monument a una manera de ser. Ah, i el nom...“El Corral de la Pacheca”, evidentment.




Aquesta entrada ha estat escrita el 03 Novembre de 2006 a les 11:49 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

El trobaren a Lugo

Remenant papers de l'època franquista a la Diputació de Lugo, la gran arxivera Memory Honnetz, visitant habitual de Cabildolàndia, va fer una troballa extraordinària: la informació completa sobre el registre cadastral de la nostra vila des de l'època musulmana. Com hi va arribar aquesta documentació, és un misteri. Després d’un primer estudi, tot sembla indicar que aquest fet explicaria que recentment haguem sabut que un petit solar, de només 7.000 metres quadrats (una fotesa que molts extraviam sovint), és propietat de l'Ajuntament. La investigadora no descarta noves sorpreses.
Remenant papers de l’època franquista a la Diputació de Lugo, la gran arxivera Memory Honnetz, visitant habitual de Cabildolàndia, va fer una troballa extraordinària: la informació completa sobre el registre cadastral de la nostra vila des de l’època musulmana. Com hi va arribar aquesta documentació, és un misteri. Després d’un primer estudi, tot sembla indicar que aquest fet explicaria que recentment haguem sabut que un petit solar, de només 7.000 m2 (una fotesa que molts extraviam sovint), és propietat de l’Ajuntament. La investigadora no descarta noves sorpreses.

L’esgavell entre la població és important. Bona part s’agita davant la possibilitat d’haver de canviar de lloc de residència. Et penses que la casa pairal era teva de tota la vida i en realitat pertany a un sudanès que es dedica a extreure sal de les mines d’Abissínia. Qualsevol dia es presenta el notificador de l’Ajuntament i et clava un ensurt. ”Toco, toco...(pronunciat en castellà per nostàlgia)”. “¿Quién és...?” “L’agutzil municipal! Té set hores per abandonar la possessió. A vostè li correspon romandre a Beat Franco, 38”. “I aquest carrer, on és....?” El notificador es posa a tremolar, li brolla una suor freda i es veu obligat a fer un solo de fabiol i interpretar la melodia santjoanera per relaxar l’ocupant i a si mateix. Sap que entre que el procés de beatificació no ha acabat, malgrat les pressions de Pius Camps al Vaticà, la requalificació urbanística pendent i unes quantes permutacions pel mig, la nova llar no serà habitable fins d’aquí a uns anys. Mentrestant, sempre podrà ocupar una tenda al campament de refugiats que es farà provisionalment a qualsevol de les parcel·les municipals que es descobriran i inventariaran properament.

Ja sabem segur que alguns propietaris de cases de la Contramurada hauran de canviar la mansió per un galliner ubicat vés a saber on. Tanmateix, no cal que es preocupin gaire, car qualsevol dia els oferiran de bescanviar-lo per un colomar a primera línia de mar amb aus denominació d’origen “Sant Cristòfol”. Jo he tingut sort. Hauré d’abandonar la casa on visc, però tot sembla indicar que tenc dret a reclamar el molí des Comte, galeries incloses.

Cabildolàndia és així. Ser descendents d’uns invasors que tombaren la resistència mora a base de donar tres tocs a les portes de la ciutat... què voleu que us digui: imprimeix caràcter. Si des de temps bíblics tothom sap que les muralles de Jericó es desplomen a toc de trompeta, per què aquí s’anuncia gresca quan sona un fabiol?

Trilingüisme a la balear

Ho sé de bona font. Finalment, serà la Conselleria de Salut l'encarregada de desplegar la volada del trilingüisme. En efecte, un cop els savis entre els més savis de la CAIB s’han adonat que hi manquen llicenciats capacitats per impartir les matèries escolars en anglès –o dominen l'idioma o dominen la química— i per no rectificar –això, mai— aplicaran uns petis canvis en la disposició. Abreviant: de trilingüisme, a llengua partida en tres.

Per aconseguir una llengua trífida, cada interessat s’haurà de posar en contacte amb l’IB-Salut, que l’assessorarà sobre les modalitats a què pot optar: pública o privada. Hom recomana la privada, puix la intervenció és més delicada. Triar la pública, emperò, implica d’estar disposat a engreixar la llista d’espera, que en cas és una sort. El dia assignat, li facilitaran un antifaç per evitar que vegi un excés de sang i després que hagi glopejat absenta per adormir una mica la llengua, el metge agafarà una “gillette” ben nova i li seccionarà l’apèndix en tres. El tel (“frenillo”) restarà intacte. Qui opti per la medicina privada gaudirà d’anestèsia local i d’una seccionada feta amb làser. Aquesta opció no és tan crua, però els efectes seran semblants: ningú no en sortirà perjudicat. En acabat, cada illenc disposarà d’una llengua dividida en tres. Igualtat absoluta.

Els beneficis d’aquesta parida balear són evidents. Per començar, els empadronats podran satisfer tres parelles alhora, fet que atraurà a les Illes noctàmbuls i polígams musulmans, la qual cosa augmentarà la nostra riquesa. Crear riquesa és cabdal. En voler ofendre, hom podrà fer tres moms a la vegada. També serà factible adoptar la salutació tibetana i treure la llengua a tot un autocar ple d’estrangers. Si les dones girafa són una atracció birmana, els trífids ho serem a les Balears: turisme etnològic. Ens marejaran: “Un mom, que et faré una foto, polit meu!”. Teològicament, també presenta punts interessants: és una manera didàctica d’explicar el misteri trinitari. Els balears tindrem una única llengua, però que a més serà trina. En voleu més? Que no seria fantàstic substituir aquests horribles pírcings que la foraden per una llengua en forma de tronyella? El súmmum dels científics seria aconseguir nadons trífids. Van fent proves.

No queda massa clar si una llengua així facilitarà de parlar més idiomes. De fet, no té gaire importància. El que de veritat cal és fomentar el disseny lingual. Jo, m’hi apunt. Compliré amb el meu deure. I a la brava: sense anestèsia ni alcohol.