Sempre amatent a les reclamacions del poble, l’Ajuntament de Cabildolàndia ha convocat un concurs d’idees per restituir l’harmonia ciutadana durant els plens, que, segons afirmen els habituals assistents a les sessions del Saló Caòtic, havien esdevingut un invitació a fotre’s pels morros el Llibre de Família. Alguns dels portaveus del diferents grups amb representació institucional, reclamaven d’aplicar-hi unes normes de comportament mínimes. Açò, que en altres contrades s’hauria pogut resoldre amb una petita demostració d’educació i respecte, no arreu és tan senzill.
Em conten que ja s’ha descartat la idea inicial, que consistia a representar “Norma consistorial”, òpera bufa en quatre actes, ja que el paper principal havia de ser representat per un contratenor i el director no ha estat capaç de trobar un voluntari de cantar el paper. Es veu que tot i que empraria el falset, la possibilitat de ser confós amb un castrat incomodava. Aquí la meitat del poble és molt mascle, fora bromes. Tampoc no ha reexit la possibilitat d’estrenar-hi “Oh, Norma, com t’enyor!” ja que la Societat d’Autors no es posava d’acord sobre si el text incorporava un psicodrama, una tragèdia còmica, o una comèdia tràgica. L’SGAE únicament tenia clar que cobraria. El representant de l’SGAE, ja ho sabem, està molt dotat i té prou clar que algun dia cobrarà: no sabem de qui, però que acabarà cobrant, ningú no ho dubta.
L’únic acord a què s’ha arribat es refereix a l’entrada d’edils. La penetració de la comitiva de líder --consentida i amb profilaxi-- es farà, sempre que es pugui, per parelles. Així, agafadets de la mà, nostres senyors imitaran el córrer abraçats sanjoaner metre l’agutzil interpreta el conegut concert “Dame la manita Pepe Lui”, per a fabiol i orquestra, i a continuació el cor entonarà el “Balla manetes, balla manetes…”, amb música de balancé, o una invitació al vals. La possibilitat de recórrer a un ball rococó ha estat descartada per complicada i la sardana també ho estat per no ofendre la COPE que amenaçava de presentar un recurs al Constitucional. Tanmateix, l’equip redactor del pla, discrepa sobre quan i com s’ha de fer la trobada. Mentre els més místics, amb el suport de la Cúria, tan nostrada, es decanten per fer un exercicis espirituals previs, els que són més de la festa optarien pel dinarot. No tiren mala pedra, els de la secció golafre: una gavatx inflat amb planxa plena conviden a substituir la incontinència verbal pel rot i, francament, crec que entre escoltar una sonata de rots i certs discursos, la tria és òbvia. Després de pair, un xubec no seria una mala pensada.
Com serien els plens? Fa de mal dir. Cal evitar enfrontaments. El Col·legi d’Enginyers, amb el suport d’ACS, Ferrovial i altres artistes de l’obra pública innecessària, es decantava per construir un dic de contenció entre els més enemics, però el GROB s’hi oposa perquè les praderies de posidònia amenaçaven de revoltar-se i el sector turístic patia per si omplien la Sala d’algues durant molts d’anys. El Moviment de Renovació Civicopedagògica proposava una opció que semblava vàlida: tornar a educar el personal. L’han descartada per inaplicable. Els edils s’havien esmerçat tant a demostrar que havien aprofitat el curs que primer accedir i a continuació discutir al Saló Caòtic era impossible. Es veu que tothom quedava sembrat davant la porta i tot just podien sentir frases com ara “Vostè primer”, a la qual cosa el convidat responia “Després de vós”… i tothom quedava defora. Més propostes? I tant que sí. Un dels dentistes més creatius de Ponent –un sector sempre en crisi-- aconsellava celebrar un simposi d’odontòlegs en pràctiques durant els plens. Una “netejadada de boca” col·lectiva. Error!, però error comprensible. Certament la idea semblava bona ja que aconseguia dues coses alhora: els regidors se n’anaven amb la sensació que els havien deixat obrir la boca i el públic se sentia satisfet perquè el personal no havia pogut dir ni una paraula, la qual cosa sempre és d’agrair.
Hem de lamentar que el Col·lectiu d’Amics del Vudú i la Màgia Negre retiràs la seva proposta. Ja sabem que estam orfes de mags de primera, però la secció femenina sempre hi podria presentar alguna afamada bruixa. No hi va haver res a fer. Es veu que la principal estava ocupada a acabar les seves obres completes –dedicades exclusivament a maleir aquest cronista, que algun dia les haurà de llegir puix solament les coneix pel que li han contat— i que en pregar-li que ho fes fora d’hores va enviar-los a pastar fang. Em confirmen que dedica més el seu descans a col·leccionar minifaldes. Fa bé, així potencia el comerç del tèxtil i els diners roden. Hi ha més alternatives, totes amb els seus pros, totes amb els seus contres, però la manca d’espai fa que n’aturi el replec. Per aquí tot és possible. Tot? Nooooo! Acabar la representació sense incidents seria un miracle i durant l’estiu els miracles solament es fan presents a la Nit de Sant Joan, en casos molt excepcionals i si la jovenea és prop de Parella. La resta…, la resta és inútil. Jo, que som més puta que bon homo, som partidari de convidar-hi Rosa Díez o algú de la seva corda. Després d’una seva intervenció, tot el que sentíssim ens semblaria poesia.
diumenge, 8 d’agost del 2010
dissabte, 27 de gener del 2007
Independentisme avui
Anem-hi. Sí, som partidari de la independència nacional. M'hi han fet. En unes altres circumstàncies tal vegada no ho seria, malauradament aquestes no les veig per enlloc. Espanyol, m'hi sent ben poc. Som català de Menorca. Un altre dia explicaré per què m'hi definesc. Ara no té importància.
Si l’Estat espanyol fos una confederació, com ho era l’antiga Corona d’Aragó i més tard ho va ser la mateixa unió dels regnes d’Espanya, probablement pensaria d’una altra manera. No és el cas. M’agradaria sentir-me còmode dintre d’Espanya. Fins i tot és possible que m’hi sentís si aquest estat no fos la confederació que abans exigia. Tampoc no és que em senti ofegadíssim dintre de la “sagrada unitat”, però una mica escanyat sí que m’hi tenen. Normalment, religió, llengua i costums són les coses que defineixen una nació. Si no coincideixen aquestes tres, sol haver-hi problemes i demandes o exigències d’independència.
Els estats europeus són, majoritàriament, una bestiesa. Actualment hi ha divuit ciutats dividides a Europa. Ho llegiu bé: divuit. Els ciutadans d’una banda ho són d’un estat i els de l’altra formen part de la ciutadania del segon. Ni el terme país no és gaire correcte. És complicat tocar aquest tema, ja que hi ha massa confusió entre els termes país, estat i nació. Com que en parlar-ne no els empram de la mateixa manera, arribar a un acord és impossible.
Ja fa uns mesos vaig penjar una reflexió sobre el tema a un bloc meu, “El guaita de Ciutadella”. Hi deia que hi ha nacions sense estat, i fins i tot nacions sense país. I és així. País s’associa necessàriament a territori. Així, els gitanos, per exemple, que són una nació –amb les seves pròpies lleis, la seva llengua i els seus costum, no només no tenen un estat propi, sinó que tampoc no viuen ni a un país propi. Els jueus, que són una nació, no han disposat d’estat ni de país durant segles. Hi ha molts més casos.
Tothom sap que hi ha nacions sense estat, com la catalana, la basca, la corsa, la tibetana, la kurda, la drusa... sortosament, la majoria tenen un país. Però no sempre sortosament: els tibetans han patit prou. El drama neix quan els ciutadans d’una nació habiten dos, o més estats. Catalans, bascos, kurds... estan separats per fronteres d’un estat, o més, que el considera ciutadans d’aquesta entitat. Això pot ser bo, dolent o cap de les dues coses. França, per exemple, atorga drets civils als seus ciutadans, tot i que els nega els col·lectius. A vegades hi ha nacions amb estat però no tots els que pertanyen a la nació hi viuen, en aquest estat. Uns perquè ho fan a la diàspora (jueus, armenis..), altres perquè per una modificació de les fronteres depenen d’un nou estat. Hi ha milions de russos, alemanys, hongaresos, etc., que viuen fora del seu país natural. Molts d’aquests són víctimes de repoblaments forçats o fomentats pels governs de la pàtria mare, que pretenia engreixar el territori de l’estat, com ara els russos. Altres pateixen aquest desgavell per pèrdues territorials del seu país original: els alemanys que viuen a l’actual Polònia, per exemple.
Hi ha casos curiosos. La Moldàvia natural pertany a Romania, però els moldaus habiten a un país que es diu Moldàvia situat a la regió natural de Bessaràbia: genial! Els flamencs es van separar per raons religioses. Els catòlics actualment viuen a Bèlgica, els protestants als Països Baixos. La resta ho fa a França, a la zona de Dunkerke. El fet religiós ha dividit nacions. la nació índia es va dividir perquè part dels seus integrants havien abraçat l’Islam. La major part d’aquests musulmans viuen al Pakistan i a Bangla Desh, els altres encara viuen a l’Índia. Curiosament no n’han desertat sikhs ni jainistes, que encara són ciutadans de la Índia. Tot genera conflictes.
Les minories ho solen passar malament. La russa a Letònia i Estònia no travessa una situació idíl·lica. No sempre és així en tots els camps. Sovint, per defendre’s, una minoria acaba sent poderosa econòmicament. És el cas dels jainistes a l’Índia o ho era la dels jueus, segons els antisemites. Convé emprar aquest terme amb cura, ja que els àrabs també són semites.
Hi ha estats que exerciten el seu domini sobre nacions. França i Xina són els reis en aquest camp. Xina domina bona part del Tibet, del Turquestan, de Mongòlia... i ningú no piula. Algunes nacions habiten a reserves: els indis dels Estats Units.
Tenim nacions amb més d’un estat: la nació àrab, per exemple. Fins i tot hi ha nacions inventades recentment, com la palestina. Encara no fa quatre dècades, els àrabs que viuen a Palestina s’autodefinien com a sirians del sud i renegaven de Palestina ja que consideraven que aquesta denominació era un invent sionista. El 80% de Jordània formava part de Palestina, l’altre 20 %, les províncies d’Aqaba i Ma’ab, pertanyien al que avui és Aràbia Saudita. Iraq no va existir fins a l’any 1920 –ho dic de memòria--. El Líban és una imposició francesa que només té sentit sí els seus habitants fossin exclusivament cristians. De fet, la demanda siriana que aquest país formi part del seu estat s’oposa a la segregació de part del seu territori per aquest motiu. Entenc que part dels que avui es denominen palestins necessitin un estat. Em referesc als cristians que hi habiten. Són àrabs, però no són musulmans com la majoria dels àrabs.
L’àrab musulmà ha arabitzat els pobles on ha escampat l’Islam. Així, quan un musulmà ha pujat de categoria social, s’ha arabitzat. Ha cercat orígens on no hi eren i ha adoptat la llengua dels invasors, el mateix que ha fet –amb la llengua, vull dir—alguns valencians que van adoptar el castellà durant el segle passat.. Tenim bons exemples al Magrib. Part dels berbers se sent àrab, però no ho és.
Un cas ben estrany és el del Vaticà. Cap dels seus ciutadans no hi ha nascut!
Continuarà.
diumenge, 31 de desembre del 2006
Bagues i bombes
Com a baga, tela. Un autèntic camel. Per a qui no ho sàpiga, un camel és una corda molt gruixada. De fet, la confusió entre els mots grecs "kámelos" i "kámilos", va provocar que de petits ens trencàssim la poca massa gris incorporada al cervell, incapaços d'entendre què volia dir el Crist en afirmar que era difícil que un camell passés pel forat de l'agulla. Sant Jeroni la va vessar en fer la traducció del grec al llatí. A Saddam, l'han penjat amb un corda camel que suspendria sense pegues Tarzan, Jane i un ramat de monees alhora.
Mal dia el 30 de desembre. L'assassí penjat i la treva trencada. A la bèstia de Bagdad li mancava coll per envoltar-lo amb tanta corda. Servidor hauria preferit que li aplicassin cadena perpètua. Hores més tard ETA ens ho seguia posant difícil. Insistesc que com vaig publicar en el “Diari d'un cremat” (cremat.blogspot.com) em penedesc d'haver votat dos o tres cops Herri Batasuna, o les seves variants. Tenim un president carregat de bones intencions, però incapaç d'aplicar-les. Permet que Guerra planxi l'Estatut de Catalunya, que Montilla apunyali Mas i no és capaç de fer un petit gest com ara atracar alguns presos bascos a la seva terra. És tan inoportú que hores abans lloava el que havia aconseguit. S'ha hagut d'empassat la seva afirmació.
A l'altre cantó, les coses no només estan pitjor, sinó que tampoc no l'hi posen gens senzill, al Govern. Otegi afirma que pot acabar amb la kale borroka, però no ho fa. Amb massa ganes de demostrar que no és morta, la banda terrorista destrossa part de la T-4 (l'única alegria del dia la destrossa, no la resta dels efectes) però, borda com sempre, no té en compte que hi pot haver morts en voler demostrar els seus coneixements d'enginyeria destructiva. Al final, sembla que hi haurà equatorians que han abandonat el país i la Terra, al cel siguin. Maleïda càrrega d'explosius. Fer-la esclatar té aquestes coses, fins i tot avisant pots matar algun despistat. Han mort innocents? No sé si han mort, però d'innocents, ho eren. Cal qualificar l'acció, per tant, d'assassinat.
Seré un malparit, però em fa l'efecte que puc percebre certa satisfacció en la branca fanàtica de les files populars. Atès que els possible morts són estrangers, el mal no és tan sentit. Insisteix el PP a aconseguir la victòria emprant només la via policial i es contradiu. Parla d'una banda debilitada gràcies a ells, però la culpa de l'11-M. Si tenen raó –que no la tenen--, els hiperdèbils van provocar en un sol dia un 20% dels morts de tota la seva història. Una gran èxit, el del PP. És força estúpid mantenir aquesta teoria i de crèduls beure-se-la. Probablement pensen que amb atemptats s'escurça la distància entre ells i el PSOE. Tot val per seure.
No sé què cal fer per deixar-nos viure tranquils, això correspon a gent més important i amb més poder que jo. Podríem començar per cremar la Constitució si és un obstacle per aconseguir viure plegats i harmònicament. Al cap i a la fi, tots el que són més joves que jo –i jo mateix-- no la vam votar, ens l'han imposada. I tenc prop de 46 anys. Cada cop veig més clar que el llibre sagrat de l'Estat és un llast mal d'arrossegar. La unitat d'Espanya no mereix tants de morts. Podríem ser generosos i distingir entre integritat de l'Estat i quilòmetres quadrats. Enlloc no he llegit la Carta Magna especifiqui que el territori nacional ha de fer prop de 500.000 quilòmetres quadrats. Podríem llegir-hi que el que no hi pot haver és una altra Espanya, cosa que no volen crear els bàrbars dels explosius, però alguns no volen arribar a aquesta deducció. Preferir grandària a grandesa comporta conflicte. Els britànics són més llestos i fa segles que funcionen la mar de bé sense constitució i malgrat aquest detall són ben demòcrates. A mi, ser espanyol no m'agrada, més bé em destorba, però no experimentaré ni amb pólvora ni amb dinamita per ser un xic més feliç. Em qued a casa per Sant Antoni i m'evit que em bombardegin les oïdes amb un escreix d'espanyolitat, mentre enyor el que va passar a Menorca fa més de 700 anys. És la meva manera de no acceptar que els veïns són més poderosos que els súbdits del meu país. I sense morts.
Aquesta entrada ha estat escrita el 31 Desembre de 2006 a les 14:52 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per corc 31 Des 2006, 20:02
Brillant, Francesc. Brillant.
Escrit per Independent 02 Gen 2007, 18:45
Visca Menorca lliure! Molt bé, Francesc, i brillant com diu es Corc
Escrit per sa cranca 03 Gen 2007, 17:29
No sabia açò del camell i sempre m'havia parescut una xorrada. Així sí que té sentit. Gràcies per la informació.
Mal dia el 30 de desembre. L'assassí penjat i la treva trencada. A la bèstia de Bagdad li mancava coll per envoltar-lo amb tanta corda. Servidor hauria preferit que li aplicassin cadena perpètua. Hores més tard ETA ens ho seguia posant difícil. Insistesc que com vaig publicar en el “Diari d'un cremat” (cremat.blogspot.com) em penedesc d'haver votat dos o tres cops Herri Batasuna, o les seves variants. Tenim un president carregat de bones intencions, però incapaç d'aplicar-les. Permet que Guerra planxi l'Estatut de Catalunya, que Montilla apunyali Mas i no és capaç de fer un petit gest com ara atracar alguns presos bascos a la seva terra. És tan inoportú que hores abans lloava el que havia aconseguit. S'ha hagut d'empassat la seva afirmació.
A l'altre cantó, les coses no només estan pitjor, sinó que tampoc no l'hi posen gens senzill, al Govern. Otegi afirma que pot acabar amb la kale borroka, però no ho fa. Amb massa ganes de demostrar que no és morta, la banda terrorista destrossa part de la T-4 (l'única alegria del dia la destrossa, no la resta dels efectes) però, borda com sempre, no té en compte que hi pot haver morts en voler demostrar els seus coneixements d'enginyeria destructiva. Al final, sembla que hi haurà equatorians que han abandonat el país i la Terra, al cel siguin. Maleïda càrrega d'explosius. Fer-la esclatar té aquestes coses, fins i tot avisant pots matar algun despistat. Han mort innocents? No sé si han mort, però d'innocents, ho eren. Cal qualificar l'acció, per tant, d'assassinat.
Seré un malparit, però em fa l'efecte que puc percebre certa satisfacció en la branca fanàtica de les files populars. Atès que els possible morts són estrangers, el mal no és tan sentit. Insisteix el PP a aconseguir la victòria emprant només la via policial i es contradiu. Parla d'una banda debilitada gràcies a ells, però la culpa de l'11-M. Si tenen raó –que no la tenen--, els hiperdèbils van provocar en un sol dia un 20% dels morts de tota la seva història. Una gran èxit, el del PP. És força estúpid mantenir aquesta teoria i de crèduls beure-se-la. Probablement pensen que amb atemptats s'escurça la distància entre ells i el PSOE. Tot val per seure.
No sé què cal fer per deixar-nos viure tranquils, això correspon a gent més important i amb més poder que jo. Podríem començar per cremar la Constitució si és un obstacle per aconseguir viure plegats i harmònicament. Al cap i a la fi, tots el que són més joves que jo –i jo mateix-- no la vam votar, ens l'han imposada. I tenc prop de 46 anys. Cada cop veig més clar que el llibre sagrat de l'Estat és un llast mal d'arrossegar. La unitat d'Espanya no mereix tants de morts. Podríem ser generosos i distingir entre integritat de l'Estat i quilòmetres quadrats. Enlloc no he llegit la Carta Magna especifiqui que el territori nacional ha de fer prop de 500.000 quilòmetres quadrats. Podríem llegir-hi que el que no hi pot haver és una altra Espanya, cosa que no volen crear els bàrbars dels explosius, però alguns no volen arribar a aquesta deducció. Preferir grandària a grandesa comporta conflicte. Els britànics són més llestos i fa segles que funcionen la mar de bé sense constitució i malgrat aquest detall són ben demòcrates. A mi, ser espanyol no m'agrada, més bé em destorba, però no experimentaré ni amb pólvora ni amb dinamita per ser un xic més feliç. Em qued a casa per Sant Antoni i m'evit que em bombardegin les oïdes amb un escreix d'espanyolitat, mentre enyor el que va passar a Menorca fa més de 700 anys. És la meva manera de no acceptar que els veïns són més poderosos que els súbdits del meu país. I sense morts.
Aquesta entrada ha estat escrita el 31 Desembre de 2006 a les 14:52 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per corc 31 Des 2006, 20:02
Brillant, Francesc. Brillant.
Escrit per Independent 02 Gen 2007, 18:45
Visca Menorca lliure! Molt bé, Francesc, i brillant com diu es Corc
Escrit per sa cranca 03 Gen 2007, 17:29
No sabia açò del camell i sempre m'havia parescut una xorrada. Així sí que té sentit. Gràcies per la informació.
dimarts, 26 de desembre del 2006
Les dones i Sant Joan
Ja que s'ha encetat el tema de Sant Joan i la discriminació sexual, em permetré de ficar-hi cullerada. Abans però, vull aclarir que no m'agrada d'emprar la definició "de gènere", que consider que és un error. Les persones no tenim gènere, sinó sexe. El gènere el tenen els substantius i el venen a les botigues. També hi ha pintures de gènere.
Fins fa uns anys, era molt santjoaner. Quan s’atracaven les festes devorava tos els llibres que hi havia a casa que s’hi referien. Un bon dia –un mal dia, en realitat--, vaig dir prou. Va ser quan la famosa barana es va esfondrar i va morir un senyor per culpa de la caiguda. El fet que ni l’Ajuntament –presidit aleshores per ma cunyada--, ni el caixer senyor tinguessin el detall de cloure les festes d’aquell any, va ser el motiu que provocà el meu desencís. Unes festes que no tenen respecte per la vida, no són festes ni són res. Continuar com si no hagués passat res, em va semblar intolerable: una demostració de fanatisme.
Sobre les festes, mantenc un dubte: són del poble o són d’una confraria? Personalment, crec que són d’una confraria tot i que el poble se les vol fer seves. Fins i tot puc acceptar que molt opinin que se les ha fet seves. Si aquesta meva teoria –que són d’una confraria-- és correcta, el ciutadà no hi té massa cosa a dir. És veritat que li agraden, que s’ho passa bé durant els actes i que se’n sent part. Però aquí acaba. Per entrar en una confraria o per fer-te soci d’un club, d’un casino o d’un partit polític, t’hi han d’admetre. Possiblement sigui lleig que no hi admetin dones –si voleu, podeu treure el possiblement--, però les normes d’admissió són lliures. Ningú no s’hi pot ficar si la finalitat de la confraria no atempta contra la societat. Ara bé, cultura i tradició no sempre han de prevaler sobre tot. És molt possible que una confraria que no accepti dones, pugui rebre una denúncia per discriminació. Si hom considera que cal posar-la, va al jutge i punt.
Algunes persones, santjoaneres, m’han arribat a dir que no necessiten els cavalls, la qual cosa se’m fa difícil d’entendre. En tenen prou amb la bulla que hi ha durant aquests dies. No som massa purista avui en dia, més bé som crític, per això opin que sense la gentada que ve i sense alcohol, l’enamorament fanàtic desapareixeria. Certament, hi ha gent que no beu. Jo he intentat de no animar-me, i no he xalat gaire. Imaginem unes festes sense visitants: serien tan animades? Ho dubt. Ara molts opinen que hi sobra gent. Normalment, el que fa nosa és el que ha convidat el veí, mai el que hem convidat a casa. Ens passam setmanes fent propaganda i animant la gent a venir i després deim que n’hi ha un excés. Xalaríem ben igual si només hi hagués ciutadellencs? Mantenc el dubte. Tot i que no sigui el mateix, tenim la prova amb sant Llorenç i San Nicolau
–actualment Festa des Caixers-- a Alaior. Aquestes darreres s’han convertit en una excusa dels bars per fer calaix. El nom de la festa és encertadíssim: com tothom sap, caixer ve de caixa i més caixa que durant una festa, no se’n fa cap dia.
Què passa quan el poble s’ha apoderat d’una festa? Justament el que succeeix a Ciutadella. El ciutadà comença a suggerir, a criticar... Actualment, ja són molts els que opinen que Sant Joan és una demostració de feudalisme. Altres, tot i que assumeixen aquest anacronisme, l’accepten com a mostra folklòrica d’un temps passat. Tres estaments: noblesa, menestrals i clergat, tot acompanyat d’uns cavallers que coincideixen a ser els antics protegits dels senyors. És un feudalisme “ligth” i que no fa mal, hi estic d’acord. Algunes persones baven pel noble que durant el bienni presideix la festa. Són una minoria, que fins i tot es preocupa per la possibilitat que desaparegui l’estament per un problema de natalitat. En realitat, el problema principal vindrà pel braç eclesiàstic.
Continuarà...
Aquesta entrada ha estat escrita el 26 Desembre de 2006 a les 14:03 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Toni 27 Des 2006, 19:45
N'hem xerrat tant que hem embafat i ara patim les conseqüències.
Les dones haurien de poder qualcar
Escrit per Miquel 28 Des 2006, 20:41
O es fa qualcú capellà o ho tenim fotut. als pagesos no els queda gaire futur, haurem d'anar a Gràcia. Quina Gràcia!
Escrit per MEDVSA 29 Des 2006, 17:57
L'altre dia em vaig fixar en qui entrava i sortia de missa: immigrants sud-americans, tots, absolutament tots. Potser el futur més immediat per sa capellana és un Peruà. Sospito que l'església no tardarà gaire en començar a importar capellans i monges de sud-Amèrica, allà que encara son tan creients, per mantenir la plantilla d'aquí. I a qui no li agradi, això, que es faci capellà i hi posi remei ell mateix. Jo no ho faré.
D'altre banda, si la pagesia a Menorca la reprenen els immigrants, la festa haurà de recórrer al "Caixer Marroquí".
Això que dius, Francesc, de que si ha estat el poble el que s'ha apoderat de la festa, crec que és cert, i sospito que així és millor.
En aquell accident de la balustrada jo hi era ben prop, i també em va tocar veure a un amic meu caure des de dalt. També he vist alguns accidents al pla, de massa prop, per desgràcia. La festa segueix igual sols per qui no ho ha vist, pels afectats canvia durant unes hores. Després ho obliden com poden, beuen una mica i reprenen la festa. Ja hi pensaran demà.
Fins fa uns anys, era molt santjoaner. Quan s’atracaven les festes devorava tos els llibres que hi havia a casa que s’hi referien. Un bon dia –un mal dia, en realitat--, vaig dir prou. Va ser quan la famosa barana es va esfondrar i va morir un senyor per culpa de la caiguda. El fet que ni l’Ajuntament –presidit aleshores per ma cunyada--, ni el caixer senyor tinguessin el detall de cloure les festes d’aquell any, va ser el motiu que provocà el meu desencís. Unes festes que no tenen respecte per la vida, no són festes ni són res. Continuar com si no hagués passat res, em va semblar intolerable: una demostració de fanatisme.
Sobre les festes, mantenc un dubte: són del poble o són d’una confraria? Personalment, crec que són d’una confraria tot i que el poble se les vol fer seves. Fins i tot puc acceptar que molt opinin que se les ha fet seves. Si aquesta meva teoria –que són d’una confraria-- és correcta, el ciutadà no hi té massa cosa a dir. És veritat que li agraden, que s’ho passa bé durant els actes i que se’n sent part. Però aquí acaba. Per entrar en una confraria o per fer-te soci d’un club, d’un casino o d’un partit polític, t’hi han d’admetre. Possiblement sigui lleig que no hi admetin dones –si voleu, podeu treure el possiblement--, però les normes d’admissió són lliures. Ningú no s’hi pot ficar si la finalitat de la confraria no atempta contra la societat. Ara bé, cultura i tradició no sempre han de prevaler sobre tot. És molt possible que una confraria que no accepti dones, pugui rebre una denúncia per discriminació. Si hom considera que cal posar-la, va al jutge i punt.
Algunes persones, santjoaneres, m’han arribat a dir que no necessiten els cavalls, la qual cosa se’m fa difícil d’entendre. En tenen prou amb la bulla que hi ha durant aquests dies. No som massa purista avui en dia, més bé som crític, per això opin que sense la gentada que ve i sense alcohol, l’enamorament fanàtic desapareixeria. Certament, hi ha gent que no beu. Jo he intentat de no animar-me, i no he xalat gaire. Imaginem unes festes sense visitants: serien tan animades? Ho dubt. Ara molts opinen que hi sobra gent. Normalment, el que fa nosa és el que ha convidat el veí, mai el que hem convidat a casa. Ens passam setmanes fent propaganda i animant la gent a venir i després deim que n’hi ha un excés. Xalaríem ben igual si només hi hagués ciutadellencs? Mantenc el dubte. Tot i que no sigui el mateix, tenim la prova amb sant Llorenç i San Nicolau
–actualment Festa des Caixers-- a Alaior. Aquestes darreres s’han convertit en una excusa dels bars per fer calaix. El nom de la festa és encertadíssim: com tothom sap, caixer ve de caixa i més caixa que durant una festa, no se’n fa cap dia.
Què passa quan el poble s’ha apoderat d’una festa? Justament el que succeeix a Ciutadella. El ciutadà comença a suggerir, a criticar... Actualment, ja són molts els que opinen que Sant Joan és una demostració de feudalisme. Altres, tot i que assumeixen aquest anacronisme, l’accepten com a mostra folklòrica d’un temps passat. Tres estaments: noblesa, menestrals i clergat, tot acompanyat d’uns cavallers que coincideixen a ser els antics protegits dels senyors. És un feudalisme “ligth” i que no fa mal, hi estic d’acord. Algunes persones baven pel noble que durant el bienni presideix la festa. Són una minoria, que fins i tot es preocupa per la possibilitat que desaparegui l’estament per un problema de natalitat. En realitat, el problema principal vindrà pel braç eclesiàstic.
Continuarà...
Aquesta entrada ha estat escrita el 26 Desembre de 2006 a les 14:03 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Toni 27 Des 2006, 19:45
N'hem xerrat tant que hem embafat i ara patim les conseqüències.
Les dones haurien de poder qualcar
Escrit per Miquel 28 Des 2006, 20:41
O es fa qualcú capellà o ho tenim fotut. als pagesos no els queda gaire futur, haurem d'anar a Gràcia. Quina Gràcia!
Escrit per MEDVSA 29 Des 2006, 17:57
L'altre dia em vaig fixar en qui entrava i sortia de missa: immigrants sud-americans, tots, absolutament tots. Potser el futur més immediat per sa capellana és un Peruà. Sospito que l'església no tardarà gaire en començar a importar capellans i monges de sud-Amèrica, allà que encara son tan creients, per mantenir la plantilla d'aquí. I a qui no li agradi, això, que es faci capellà i hi posi remei ell mateix. Jo no ho faré.
D'altre banda, si la pagesia a Menorca la reprenen els immigrants, la festa haurà de recórrer al "Caixer Marroquí".
Això que dius, Francesc, de que si ha estat el poble el que s'ha apoderat de la festa, crec que és cert, i sospito que així és millor.
En aquell accident de la balustrada jo hi era ben prop, i també em va tocar veure a un amic meu caure des de dalt. També he vist alguns accidents al pla, de massa prop, per desgràcia. La festa segueix igual sols per qui no ho ha vist, pels afectats canvia durant unes hores. Després ho obliden com poden, beuen una mica i reprenen la festa. Ja hi pensaran demà.
dissabte, 23 de desembre del 2006
Corrupció i responsabilitat bancària
- D'ençà que vaig començar a llegir les pàgines d'informació econòmica, no ha passat gaire temps: tot just uns mesos. A casa em diuen que ja són ganes llegir aquestes planes, però --què voleu que us digui?-- hi faig una xalada. Una de les coses que hi he cercat –i el fracàs ha estat total-- és quelcom referit a un augment important de fabricació de calcetins. Més que res, era per veure si així s'explicava el tràfic de diners negres, car tothom sap que la funció del calcetí és encabir diners. La intenció final, això no obstant, era una altra: la corrupció.
He de suposar que la gent no guarda els diners a casa. Si més no, estic convençut que no hi amaga una quantitat important. No és un lloc segur. És possible que els corruptes desviïn part del ingressos a paradisos fiscals: Suïssa, o llocs com a ara les illes Caiman, etc. Finalment, he comprovat que les meves sospites eren reals. Algunes persones que treballen a entitats bancàries m'han confirmat que podrien desemmascarar moltes operacions fraudulentes, delictives.
És cert que bona part de culpa de la corrupció la tenim tots, com ja vaig explicar en article en aquest mateix bloc; ara bé, també ho és que sense la col·laboració interessada d'alguna entitat bancària, el frau seria més complicat de reeixir.
Sovint sentim a malparlar dels notaris. No gens anormal que se'ls atribuesqui bona part de la responsabilitat a facilitar les trampes relacionades amb delictes urbanístics. No crec que siguin els principals sospitosos. De fet, ells solament solen donar fe que la part X “manifiesta haber recibido” una quantitat determinada per la venda d'una propietat. Cadascú ven el que vol per la quantitat que vol. Això és legal. Puc vendre la meva casa per un euro. Certament, el que me la compri, haurà d'abonar impostos pel preu que l'Administració consideri que val aquesta meva propietat. I jo hauré de fer una cosa semblant, si escau. No ho allargaré. Amb tot, el fet que jo vengui la casa per un euro, o per cent cinquanta mil, no deixa de ser estrany. La realitat és que la venda, probablement, m'haurà suposat un ingrés més elevat, ingrés que no guardaré a casa. Que consti que no ho he fet mai.
Que Hisenda és ineficient, ho sé i en tenc prou proves. Durant anys van passar per les meves mans centenars de declaracions sobre la renda i el patrimoni, i fa falta ser crèdul o macatol per creure's el que s'hi declarava. Com que tampoc no crec que estigui a l'abast de tothom d'obrir un compte a un país permissiu, gosaria d'afirmar que les politxons es fan a prop nostre. De fet, no ho afirm per evitar que em cridin a declarar davant del jutge, puix repetesc que només sé el que he vist –persones amb uns ingressos d'unes 80.000 ptes. mensuals carregades de propietats immobiliàries-- o el que m'han contat: que en el cas X una persona a qui no vull comprometre m'ha dit que... Aclariré que la que m'ho ha contat és aquella a qui l'hi van explicar la història. Un embull, no?
Per no fer-ho massa llarg, em sembla prou evident que hi ha diners que canvien de mans d'una manera poc clara. Algú hi col·labora. Fer petites trampes, és a l'abast de tothom, però fer-ne de grans no és tan senzill. Si la Fiscalia Anticorrupció rebés el suport de les entitats que col·laboren a “fer fosca”, a més d'un l'enxamparien.
Si, fa uns anys, en modificar la confidencialitat dels comptes bancaris, a Itàlia es va reduir significativament el tràfic de drogues, no fora possible que amb la col·laboració dels empleats de banca es destapessin casos que afronten? Mentrestant, continuam dipositant el nostre capital en aquestes entitats i molts voten llistes que inclouen persones que ho juraria que l'han feta grossa. I ningú no s'atura de fer-ho.
4 comentaris i 0 retroenllaços
- Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 24 Des 2006, 20:17
Lo fotut que els grans defraudars queden impunes de les seves trampes. Recordeu l'afer de "La Caixa"?..., com ni deien?...
En Francesc Sanuy en un dels seus llibres ha denunciat al Santander, dient que els seus fraus han estat tapats amb diner públic. No sé pas com podem suportar econòmicament tanta inmundícia. Miracles de l'economia.
- Escrit per Carles 24 Des 2006, 20:19
Plenament d'acord amb el que dius. hi ha casos que són molt sospitosos i no és necessari anar a Andratx. el cas de l'enriquiment amb la venta de l'edifici de la Caixa a Ciutadella fa pudor. Hi tenia res a veure La Caixa? Qui va donar el crèdit? Hauriém de treure les peles d'aquesta entitat i Bancaixa
Tot fa pudor a Ciutadella. Mentre hi hagi els que tots sabem comandant la cosa no té solució. Lo dels bancs és una vergonya i lo dels notaris una altra. No crec que les notaries faixin el que han de fer, tanquen els ulls i miren cap a auna altra banda
divendres, 22 de desembre del 2006
Esbrufada
Per ben poc. Li mancaven poques hores per batre el rècord Guinness de mudesa voluntària i ho va haver d'espanyar tot. Callar quan et mors de ganes de dir alguna cosa és complicat. Acumules. És com si t'omplissis de gasos que per alguna banda han de sortir. Tants de mesos preparant el discurs per recollir el premi mereixien un final més digne.
L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.
On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.
Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!
Aquesta entrada ha estat escrita el 22 Desembre de 2006 a les 11:22 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Jan 23 Des 2006, 11:33
Has llegit Es Carrer? En Llorenç diu que el defecte del batle és que creu que en gorrias és massa bo
Escrit per Arguimbau 23 Des 2006, 20:36
La frase "M'ha agradat ser una estàtua" és la que defineix el faristol que hi ha a l'ajuntament.
L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.
On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.
Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!
Aquesta entrada ha estat escrita el 22 Desembre de 2006 a les 11:22 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Jan 23 Des 2006, 11:33
Has llegit Es Carrer? En Llorenç diu que el defecte del batle és que creu que en gorrias és massa bo
Escrit per Arguimbau 23 Des 2006, 20:36
La frase "M'ha agradat ser una estàtua" és la que defineix el faristol que hi ha a l'ajuntament.
diumenge, 17 de desembre del 2006
Tocar la cartera
Quan Tony Blair va decidir d'iniciar el procés anomenat "devolution", en els referèndums convocats a Escòcia i al País de Gal·les per acceptar què els "retornaven", els resultats i les demandes de competències que van exigir els uns i els altres van ser molt diferents. Curiosament, fa unes dues setmanes, vaig llegir una enquesta que deia que el 52% dels escocesos volien separar-se del Regne Unit. Tanmateix, la part més interessant de la mateixa enquesta, era la que deia que el 56% dels anglesos veien amb bons ulls la independència d'Escòcia. Sorprenent!
Fa uns anys, el president del Plaid Cymru (Partit de País de Gal·les) afirmava que Escòcia havia exigit més competències que no pas ells –que l’Assemblea Nacional de Gal·les, Cynulliad Cenedlaethol Cymru— per culpa de l’idioma. Segons ell, el fet que un 25 % de gal·lesos encara parlin gaèlic era un obstacle insalvable per als anglesos que habiten al seu país. Mantenia que la dificultat d’aquest idioma i la creença que els nacionalistes exigirien de conèixer-lo, provocava rebuig entre els anglòfons. Això no esdevenia a Escòcia, on l’idioma propi era una relíquia o gairebé.
Enamorat de tot el que fa olor de Gal·les, tant que el meu mòbil m’avisa amb el seu himne nacional, hi estic d’acord. Per això, pens que si alguna vegada el català desapareix o esdevé ultraminoritari, la independència catalana té moltes possibilitats de ser un fet. Si aquesta teoria fos encertada, les passes que fan PP i PSOE per acabar amb el català reforçarien Catalunya: aconseguirien just allò contrari del que es proposaven. En el moment en què la demanda no es basés en la pertinença a una nació –és a dir, en la llengua— res no aturaria els catalans. Uns motius estrictament econòmics calarien entre la població, cansada de mantenir la resta de l’Estat.
Consider, també, que quan Catalunya rep, a Menorca li surt un cop blau. L’escanyada econòmica que pateix Catalunya ens perjudica. Ho diuen molt clar el professor Ramon Tremosa o economistes com ara Xavier Sala Martín, un dels vuit més citats del món. En tenim un exemple amb les línies ferroviàries. L’Estat és tan boig que quan decideix fer l’AVE, uneix Madrid amb Sevilla. Mentrestant, Catalunya fa més de vint anys que no rep inversions estatals en les seves vies i, malgrat això, els preus dels trajectes de rodalies són més cars que a la resta de l’Estat, la qual cosa no s’entén. Però n’hi ha més. És incomprensible que el tràfic marítim asiàtic, preferesqui allargar la ruta tres o quatre dies i arribar a Rotterdam que no emprar els ports de Barcelona o València com a llocs d’entrada a Europa. El motiu és la manca de connexió ferroviària amb Europa. Ras i curt.
Si l’Estat hagués fet la inversió de l’AVE on calia, en pocs anys hauria pogut –amb el beneficis— pagar la línia Madrid-Sevilla i una mica més. En canvi, ha putejat tant com ha pogut Barcelona. Fa un parell d’anys, el port barceloní només disposava de dos agents de duana. Atès que les duanes depenien del govern central, el port era inservible per al tràfic no comunitari. Menorca, de rebot, també hi perd. Si les mercaderies han de sortir cap al Japó per Rotterdam o Anvers, el preu del producte s’encareix. En comprar, exactament igual.
Podria allargar molt aquesta reflexió, però cansaria. Ho faré poc a poc. Em sembla, emperò, que no tenim motius per sentir-nos tan espanyols. Sentir-se’n és masoquisme, o un símptoma que patim la síndrome d’Estocolm. Molts de menorquins estan enamorats d’un estat que, en fundar-se tal com el coneixem avui, no ens hi va voler: ni a nosaltres ni a Gibraltar. Em direu que cal ser solidaris. Cert. Però la solidaritat té data de caducitat. El Pla Marshall de Catalunya amb l’Estat, fa anys que dura. I pel que es veu, continuarà espoliant-la. Amb les Illes, passa una cosa semblant: patim un gran dèficit d’inversions estatals. Hauríem de prendre (i aprendre de) l’exemple irlandès. Irlanda va rebre molt d’Europa, però ho van aprofitar i avui dóna. No tenc la sensació que Extremadura hagi fet els seus deures. I per suposat, no em crec que Madrid generi el 47 % del PIB nacional. Ha, ha, ha!
Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Desembre de 2006 a les 20:14 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Espanyol 19 Des 2006, 21:37
Arriba España. Los escoceses y los catalanes sois unos avaros.
Escrit per Andreu Pons 20 Des 2006, 17:24
Vols dir que ara que som a Europa la independècnia és important?
No és milor ajuntar que separar?
Escrit per Carles 20 Des 2006, 18:28
Si ets tan "espanyol" ja podries haver escrit "español"
Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 21:00
En primer lloc, vull celebrar les coinicidències entre aquest article d'en Francesc Sintes i el meu: Per què pagam i callam? publicats el mateix dia. Tal vegada ens hauriem de fer aquesta pregunta més sovint cada vegada que qualcú com n'Espanyol ens insulta. Una altra pregunta que ens hauriem de fer és si hem de ser solidaris amb desagraïts!
Pel que fa al comentari de n'Andreu Pons, li voldria recordar que Europa és una unió d'Estats, i que si no tenim un Estat que ens representi com a menorquins que som i no com a castellans amb el camuflatge de "espanyols" és que ni ens respectam a nosaltres mateixos ni ens mereixem el respecte dels altres com n'"Espanyol".
Les llibertats d'Espanya només es restabliran el dia que els Països Catalans tornin a ser sobirans dins la Unió Europea i s'acabi la dominació política i cultural de Castella!
Escrit per Frances Sintes 20 Des 2006, 21:39
A Talaiòtic
Ahir havia llegit el teu article i em sobtar la coincidència, no pel fons, sinó pel dia. Deu ser transmissió de pensament.
Sincerament, no entenc per què callam. O, més ben dit, per què callen, ja que no he callat mai i així em va. Reconec que som independentista, tot i que no m'armaré ni empraré bales per defensar aquesta opció. Si l'Estat ens tingués en compte, el podria arribar a acceptar, però no ho fa. Només ens xuclen i punt. em fa gràcia parlar de dèficit històric i després atacar tot el que atempti contra la unitat d'Espanya. Sense amenaces de sortida, dubt que mai no ens deixin de fer net.
Escrit per Francesc Sintes 20 Des 2006, 21:41
A Andreu,
Parcialment d'acord. Es poden crear unions sense estar subordinats. Itàlia no existia quan van néixer els besavis. Ni Alemanya.
Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 22:03
Per en Francesc,
Jo tambe he pensat que havia de ser telepatia. Que fort!
Ja has registrat almenys algun dels teus blocs a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs.cat)? Ja som 236 i va en augment! Com mes serem mes riurem!
Fa uns anys, el president del Plaid Cymru (Partit de País de Gal·les) afirmava que Escòcia havia exigit més competències que no pas ells –que l’Assemblea Nacional de Gal·les, Cynulliad Cenedlaethol Cymru— per culpa de l’idioma. Segons ell, el fet que un 25 % de gal·lesos encara parlin gaèlic era un obstacle insalvable per als anglesos que habiten al seu país. Mantenia que la dificultat d’aquest idioma i la creença que els nacionalistes exigirien de conèixer-lo, provocava rebuig entre els anglòfons. Això no esdevenia a Escòcia, on l’idioma propi era una relíquia o gairebé.
Enamorat de tot el que fa olor de Gal·les, tant que el meu mòbil m’avisa amb el seu himne nacional, hi estic d’acord. Per això, pens que si alguna vegada el català desapareix o esdevé ultraminoritari, la independència catalana té moltes possibilitats de ser un fet. Si aquesta teoria fos encertada, les passes que fan PP i PSOE per acabar amb el català reforçarien Catalunya: aconseguirien just allò contrari del que es proposaven. En el moment en què la demanda no es basés en la pertinença a una nació –és a dir, en la llengua— res no aturaria els catalans. Uns motius estrictament econòmics calarien entre la població, cansada de mantenir la resta de l’Estat.
Consider, també, que quan Catalunya rep, a Menorca li surt un cop blau. L’escanyada econòmica que pateix Catalunya ens perjudica. Ho diuen molt clar el professor Ramon Tremosa o economistes com ara Xavier Sala Martín, un dels vuit més citats del món. En tenim un exemple amb les línies ferroviàries. L’Estat és tan boig que quan decideix fer l’AVE, uneix Madrid amb Sevilla. Mentrestant, Catalunya fa més de vint anys que no rep inversions estatals en les seves vies i, malgrat això, els preus dels trajectes de rodalies són més cars que a la resta de l’Estat, la qual cosa no s’entén. Però n’hi ha més. És incomprensible que el tràfic marítim asiàtic, preferesqui allargar la ruta tres o quatre dies i arribar a Rotterdam que no emprar els ports de Barcelona o València com a llocs d’entrada a Europa. El motiu és la manca de connexió ferroviària amb Europa. Ras i curt.
Si l’Estat hagués fet la inversió de l’AVE on calia, en pocs anys hauria pogut –amb el beneficis— pagar la línia Madrid-Sevilla i una mica més. En canvi, ha putejat tant com ha pogut Barcelona. Fa un parell d’anys, el port barceloní només disposava de dos agents de duana. Atès que les duanes depenien del govern central, el port era inservible per al tràfic no comunitari. Menorca, de rebot, també hi perd. Si les mercaderies han de sortir cap al Japó per Rotterdam o Anvers, el preu del producte s’encareix. En comprar, exactament igual.
Podria allargar molt aquesta reflexió, però cansaria. Ho faré poc a poc. Em sembla, emperò, que no tenim motius per sentir-nos tan espanyols. Sentir-se’n és masoquisme, o un símptoma que patim la síndrome d’Estocolm. Molts de menorquins estan enamorats d’un estat que, en fundar-se tal com el coneixem avui, no ens hi va voler: ni a nosaltres ni a Gibraltar. Em direu que cal ser solidaris. Cert. Però la solidaritat té data de caducitat. El Pla Marshall de Catalunya amb l’Estat, fa anys que dura. I pel que es veu, continuarà espoliant-la. Amb les Illes, passa una cosa semblant: patim un gran dèficit d’inversions estatals. Hauríem de prendre (i aprendre de) l’exemple irlandès. Irlanda va rebre molt d’Europa, però ho van aprofitar i avui dóna. No tenc la sensació que Extremadura hagi fet els seus deures. I per suposat, no em crec que Madrid generi el 47 % del PIB nacional. Ha, ha, ha!
Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Desembre de 2006 a les 20:14 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços
Escrit per Espanyol 19 Des 2006, 21:37
Arriba España. Los escoceses y los catalanes sois unos avaros.
Escrit per Andreu Pons 20 Des 2006, 17:24
Vols dir que ara que som a Europa la independècnia és important?
No és milor ajuntar que separar?
Escrit per Carles 20 Des 2006, 18:28
Si ets tan "espanyol" ja podries haver escrit "español"
Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 21:00
En primer lloc, vull celebrar les coinicidències entre aquest article d'en Francesc Sintes i el meu: Per què pagam i callam? publicats el mateix dia. Tal vegada ens hauriem de fer aquesta pregunta més sovint cada vegada que qualcú com n'Espanyol ens insulta. Una altra pregunta que ens hauriem de fer és si hem de ser solidaris amb desagraïts!
Pel que fa al comentari de n'Andreu Pons, li voldria recordar que Europa és una unió d'Estats, i que si no tenim un Estat que ens representi com a menorquins que som i no com a castellans amb el camuflatge de "espanyols" és que ni ens respectam a nosaltres mateixos ni ens mereixem el respecte dels altres com n'"Espanyol".
Les llibertats d'Espanya només es restabliran el dia que els Països Catalans tornin a ser sobirans dins la Unió Europea i s'acabi la dominació política i cultural de Castella!
Escrit per Frances Sintes 20 Des 2006, 21:39
A Talaiòtic
Ahir havia llegit el teu article i em sobtar la coincidència, no pel fons, sinó pel dia. Deu ser transmissió de pensament.
Sincerament, no entenc per què callam. O, més ben dit, per què callen, ja que no he callat mai i així em va. Reconec que som independentista, tot i que no m'armaré ni empraré bales per defensar aquesta opció. Si l'Estat ens tingués en compte, el podria arribar a acceptar, però no ho fa. Només ens xuclen i punt. em fa gràcia parlar de dèficit històric i després atacar tot el que atempti contra la unitat d'Espanya. Sense amenaces de sortida, dubt que mai no ens deixin de fer net.
Escrit per Francesc Sintes 20 Des 2006, 21:41
A Andreu,
Parcialment d'acord. Es poden crear unions sense estar subordinats. Itàlia no existia quan van néixer els besavis. Ni Alemanya.
Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 22:03
Per en Francesc,
Jo tambe he pensat que havia de ser telepatia. Que fort!
Ja has registrat almenys algun dels teus blocs a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs.cat)? Ja som 236 i va en augment! Com mes serem mes riurem!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Ja era hora que qualcú ho digués. Jo també ho he sentit a dir més d'una vegada a amics que fan feina a bancs i caixes. Tenen por i per açò callen. Molt ben dit Francesc.