Esbrufada

Per ben poc. Li mancaven poques hores per batre el rècord Guinness de mudesa voluntària i ho va haver d'espanyar tot. Callar quan et mors de ganes de dir alguna cosa és complicat. Acumules. És com si t'omplissis de gasos que per alguna banda han de sortir. Tants de mesos preparant el discurs per recollir el premi mereixien un final més digne.

L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.

On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.

Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!






Aquesta entrada ha estat escrita el 22 Desembre de 2006 a les 11:22 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Jan 23 Des 2006, 11:33

Has llegit Es Carrer? En Llorenç diu que el defecte del batle és que creu que en gorrias és massa bo

Escrit per Arguimbau 23 Des 2006, 20:36

La frase "M'ha agradat ser una estàtua" és la que defineix el faristol que hi ha a l'ajuntament.

Tocar la cartera

Quan Tony Blair va decidir d'iniciar el procés anomenat "devolution", en els referèndums convocats a Escòcia i al País de Gal·les per acceptar què els "retornaven", els resultats i les demandes de competències que van exigir els uns i els altres van ser molt diferents. Curiosament, fa unes dues setmanes, vaig llegir una enquesta que deia que el 52% dels escocesos volien separar-se del Regne Unit. Tanmateix, la part més interessant de la mateixa enquesta, era la que deia que el 56% dels anglesos veien amb bons ulls la independència d'Escòcia. Sorprenent!

Fa uns anys, el president del Plaid Cymru (Partit de País de Gal·les) afirmava que Escòcia havia exigit més competències que no pas ells –que l’Assemblea Nacional de Gal·les, Cynulliad Cenedlaethol Cymru— per culpa de l’idioma. Segons ell, el fet que un 25 % de gal·lesos encara parlin gaèlic era un obstacle insalvable per als anglesos que habiten al seu país. Mantenia que la dificultat d’aquest idioma i la creença que els nacionalistes exigirien de conèixer-lo, provocava rebuig entre els anglòfons. Això no esdevenia a Escòcia, on l’idioma propi era una relíquia o gairebé.

Enamorat de tot el que fa olor de Gal·les, tant que el meu mòbil m’avisa amb el seu himne nacional, hi estic d’acord. Per això, pens que si alguna vegada el català desapareix o esdevé ultraminoritari, la independència catalana té moltes possibilitats de ser un fet. Si aquesta teoria fos encertada, les passes que fan PP i PSOE per acabar amb el català reforçarien Catalunya: aconseguirien just allò contrari del que es proposaven. En el moment en què la demanda no es basés en la pertinença a una nació –és a dir, en la llengua— res no aturaria els catalans. Uns motius estrictament econòmics calarien entre la població, cansada de mantenir la resta de l’Estat.

Consider, també, que quan Catalunya rep, a Menorca li surt un cop blau. L’escanyada econòmica que pateix Catalunya ens perjudica. Ho diuen molt clar el professor Ramon Tremosa o economistes com ara Xavier Sala Martín, un dels vuit més citats del món. En tenim un exemple amb les línies ferroviàries. L’Estat és tan boig que quan decideix fer l’AVE, uneix Madrid amb Sevilla. Mentrestant, Catalunya fa més de vint anys que no rep inversions estatals en les seves vies i, malgrat això, els preus dels trajectes de rodalies són més cars que a la resta de l’Estat, la qual cosa no s’entén. Però n’hi ha més. És incomprensible que el tràfic marítim asiàtic, preferesqui allargar la ruta tres o quatre dies i arribar a Rotterdam que no emprar els ports de Barcelona o València com a llocs d’entrada a Europa. El motiu és la manca de connexió ferroviària amb Europa. Ras i curt.

Si l’Estat hagués fet la inversió de l’AVE on calia, en pocs anys hauria pogut –amb el beneficis— pagar la línia Madrid-Sevilla i una mica més. En canvi, ha putejat tant com ha pogut Barcelona. Fa un parell d’anys, el port barceloní només disposava de dos agents de duana. Atès que les duanes depenien del govern central, el port era inservible per al tràfic no comunitari. Menorca, de rebot, també hi perd. Si les mercaderies han de sortir cap al Japó per Rotterdam o Anvers, el preu del producte s’encareix. En comprar, exactament igual.

Podria allargar molt aquesta reflexió, però cansaria. Ho faré poc a poc. Em sembla, emperò, que no tenim motius per sentir-nos tan espanyols. Sentir-se’n és masoquisme, o un símptoma que patim la síndrome d’Estocolm. Molts de menorquins estan enamorats d’un estat que, en fundar-se tal com el coneixem avui, no ens hi va voler: ni a nosaltres ni a Gibraltar. Em direu que cal ser solidaris. Cert. Però la solidaritat té data de caducitat. El Pla Marshall de Catalunya amb l’Estat, fa anys que dura. I pel que es veu, continuarà espoliant-la. Amb les Illes, passa una cosa semblant: patim un gran dèficit d’inversions estatals. Hauríem de prendre (i aprendre de) l’exemple irlandès. Irlanda va rebre molt d’Europa, però ho van aprofitar i avui dóna. No tenc la sensació que Extremadura hagi fet els seus deures. I per suposat, no em crec que Madrid generi el 47 % del PIB nacional. Ha, ha, ha!


Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Desembre de 2006 a les 20:14 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Espanyol 19 Des 2006, 21:37

Arriba España. Los escoceses y los catalanes sois unos avaros.

Escrit per Andreu Pons 20 Des 2006, 17:24

Vols dir que ara que som a Europa la independècnia és important?
No és milor ajuntar que separar?

Escrit per Carles 20 Des 2006, 18:28

Si ets tan "espanyol" ja podries haver escrit "español"

Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 21:00

En primer lloc, vull celebrar les coinicidències entre aquest article d'en Francesc Sintes i el meu: Per què pagam i callam? publicats el mateix dia. Tal vegada ens hauriem de fer aquesta pregunta més sovint cada vegada que qualcú com n'Espanyol ens insulta. Una altra pregunta que ens hauriem de fer és si hem de ser solidaris amb desagraïts!

Pel que fa al comentari de n'Andreu Pons, li voldria recordar que Europa és una unió d'Estats, i que si no tenim un Estat que ens representi com a menorquins que som i no com a castellans amb el camuflatge de "espanyols" és que ni ens respectam a nosaltres mateixos ni ens mereixem el respecte dels altres com n'"Espanyol".

Les llibertats d'Espanya només es restabliran el dia que els Països Catalans tornin a ser sobirans dins la Unió Europea i s'acabi la dominació política i cultural de Castella!

Escrit per Frances Sintes 20 Des 2006, 21:39

A Talaiòtic

Ahir havia llegit el teu article i em sobtar la coincidència, no pel fons, sinó pel dia. Deu ser transmissió de pensament.

Sincerament, no entenc per què callam. O, més ben dit, per què callen, ja que no he callat mai i així em va. Reconec que som independentista, tot i que no m'armaré ni empraré bales per defensar aquesta opció. Si l'Estat ens tingués en compte, el podria arribar a acceptar, però no ho fa. Només ens xuclen i punt. em fa gràcia parlar de dèficit històric i després atacar tot el que atempti contra la unitat d'Espanya. Sense amenaces de sortida, dubt que mai no ens deixin de fer net.

Escrit per Francesc Sintes 20 Des 2006, 21:41

A Andreu,

Parcialment d'acord. Es poden crear unions sense estar subordinats. Itàlia no existia quan van néixer els besavis. Ni Alemanya.

Escrit per Talaiòtic 20 Des 2006, 22:03

Per en Francesc,

Jo tambe he pensat que havia de ser telepatia. Que fort!
Ja has registrat almenys algun dels teus blocs a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (xbs.cat)? Ja som 236 i va en augment! Com mes serem mes riurem!

Votarem per Cinquagesma!

Vaig conèixer una dona que estava convençuda que els lloros de Santo Domingo distingeixen una jove rossa d'una morena. Que els lloros dominicans són excepcionals, és quelcom que ja se sabia. Que estaven afectats de la síndrome de la "zoofilia inversa", en canvi, em va suposar una descoberta. Mai no hauria cregut que un lloro fos capaç d'enamorar-se i tirar floretes a les rosses que entraven a un hotel, i passar olímpicament --més bé, homèricament-- de qualsevol altra subespècie d'homo sapiens sapiens (o dona altament intel·ligent, en aquest cas). Fidelitat a la musa, se'n diu.

Em fa l’efecte que hauríem d’importar animals plomats d’aquell país. Uns animals que només diuen coses agradables, que guarden un prudent silenci quan convé o ignoren qui no els fa el pes, serien uns encantadors ocupants de les cadires del Saló Caòtic des Born de Cabildolàndia. És clar que les parets del Saló s’avorririen puix, entost de plens municipals, les reunions serien tan animades com un dinar al menjador d’una cartoixa. No em vull imaginar un periodista illenc, angoixat per la manca de declaracions delicades com ara “En Gorrías és un pobre desgraciat”, convertit en visitant habitual d’un terapeuta que li aconsellés, per tenir tema, d’entrevistar lloros convertits en criolls que han fet fortuna a les amèriques.

Tanmateix, açò pot succeir. Les eleccions municipals seran per Cinquagesma, dates indicadíssimes per treure’s la responsabilitat ciutadana de sobre. En votar segons quin candidat, sempre podrem al·legar que aquell dia anàvem de mosques. Potser seria interessant que abans de votar buféssim (és una proposta que deix caure per si els partits la volen incloure en el programa). Vés a saber quina papereta dipositaríem a l’urna, després d’haver omplert la bufeta durant un cap de setmana tan assenyalat. Sincerament, patesc pels interventors. Què passaria si en demanar-los ajut, ens enviaven a l’excusat i no a la cabina? La broma és la broma. Urnes plenes de paper sa. I el recompte, com aniria el recompte! Si anant clars, els de la Confraria del Sant Ciment engreixen el nombre d’assistents a les seves manifestacions, què no farien subtilment animats! “I el guanyador és... Scotex!”.

Humilment, propòs que a Cabildolàndia votem un altre dia. O que no votem mai. Al cap i a la fi, algun partit pot presentar una figura de porcellana fina, que mai no obre la boca, per a alcalde i guanyar. Vet aquí la importància per a la premsa d’importar lloros científics dominicans. Tenen més conversa. Encara que sovint només repeteixen “!Hola rubita, qué maja eres!


Aquesta entrada ha estat escrita el 15 Desembre de 2006 a les 11:00 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Carles 16 Des 2006, 11:40

Hi ha molt de lloros ciutadellencs que ens comanden. No trobes? Per cert a qui votes?

Escrit per Hans 17 Des 2006, 19:08

Només per curiositat, quan dius Scotex et refereixes a en Llorenç o a n'Avelí? Scotex Casasnovas?

Reencarnacions pròpies (o impròpies)

M'he reencarnat diverses vegades, la qual cosa m'ha permès de ser testimoni d'uns fets excepcionals. Record perfectament que com a poll resident a la cabellera de Nathan ben Abraham, vaig presenciar com Moisès decantava les aigües del mar Roig.

Més endavant i ja com a corb del desert, vaig assistir a una altra fita extraordinària: Josuè va aturar el Sol i ningú no va caure, malgrat la velocitat de desplaçament del cossos que volten per l'Univers. La frenada va ser impactant, però tothom va mantenir l’equilibri. En el meu cas, el mèrit va ser ínfim puix m’acabava d’enlairar aprofitat un corrent d’aire calent que feia patxoca. En qualsevol cas, en tornar a arrancar, el desordre planetari va ser nul. Val a dir que el procurador de Mart va presentar una mena de queixa/denúncia a la Societat Intergalàctica, que va ser desestimada per qui aleshores n’era president, un tal Florentino Pérez, que no tenia res a veure amb el famós constructor que segles més tard faria fortuna amb el maó sense hac volàtil.

Anys més tard, quan havia pujat de categoria en l’escala animal, m’havia convertit en un gos famolenc, però puc jurar que el Cid guanyà una batalla, tot i haver mort hores abans. En realitat, els moros fugiren en ser incapaços de suportar el flaire d’aquell cos en descomposició accelerada. A continuació, em vaig reencarnar en un colom. Fou així que vaig contemplar els increïbles fets que van tenir lloc a Nàpols durant el gener de 1799. El general francès Championnet foragità el rei Ferran de Borbó del seu regne i per evitar revoltes suggerí als preveres de la ciutat que la sang de sant Gener (el famós San Gennaro), es liqüés fora de temporada. El miracle va esdevenir. Atès que el sant havia estat nomenat cap de l’exèrcit napolità uns anys abans, en expulsar el francesos el sant va ser jutjat –i va perdre el judici malgrat que el representava un brillant prohom-- per traïdor a la ciutat. La seva imatge, i açò que era d’or, fou passejada pels carrers –en realitat va ser arrossegada— i finalment tirada al fons del mar, on encara deu ser si ningú no l’ha treta. Els napolitans escolliren sant Antoni com a nou cap de les tropes. Nàpols no venera traïdors. Convindria que el Ple de Cabildolàndia aprovés d’agermanar-nos amb la ciutat esmentada i compartir sant?

També, com a peixet del Iangzé, puc prometre que Mao Zedong va batre el rècord mundial de natació de llarga distància. És cert que només surava fent el mort i que es desplaçava riu avall, però també ho és que feia un fred que pelava i que cap dels seus porus no s’enravanà ni recordà els bonys del cutis d’una gallina desplomada en cap moment.

I així, entre transformació i transformació, he arribat al segle XXI. Tot i que gairebé no em moc de Cabildolàndia, puc certificar que una repetició de miracles com la dels darrers anys, mai no l’havia presenciada. Efectivament, em sembla que difícilment, si més no amb l’ossa actual, veuré uns casos semblants i tan seguits. El nostre president aconsella destruir documents a distància per Andratx –sens dubte destaca per la seva habilitat telepàtica-- i l’august exgeneral Pinochet emmalalteix i sana tot depenent del col·lapse de la Justícia xilena. Que l’han de jutjar: es posa malalt; que es paralitza el procés: sa com una ballarina del Bolxoi. Cada cop m’ho posa més difícil i la meva fe trontolla. Ara, als seus 91 anys, s’ha recuperat d’un infart de cor –un cas a estudiar en una persona que no consta que en tengui-- i es prepara per córrer la marató de Pasqua, que tindrà lloc el proper abril al celobert de la seva miserable residència. I és que tothom sap que roman en un habitatge més reduït que els pisos que s’aixequen per aquí. Gràcies a Déu, en Castro no es cura, segurament perquè no s’ha dedicat gaire a la pregària i ha preferit encapçalar la llista de proeses de Guiness com a orador infatigable. Val a dir que don les gràcies perquè ja em sent incapaç d’assumir tanta metafísica. Francament, no sé si passar cap d’any a Xile o a Cuba. Pensant-m’ho bé, em quedaré a casa a veure si algú m’explica com és possible comandar i no enriquir-se. M’asseguren que per aquí hi entenen. Miracle, senyors, miracle!


Aquesta entrada ha estat escrita el 10 Desembre de 2006 a les 14:18 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
2 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per francesc sintes 11 Des 2006, 15:44

Com es pot veure, tenc el do de l'oportunitat. Tenia el presentiment que tal vegada no me'l publicarien a temps. Em vaig passar el matí cercant notícies sobre en Pinoche, per si havia mort. Cap a migdia vaig enviar aquesta parida a UH-Menorca. Aleshores encara era viu en Pinochet.

Es veu que no correrà la marató i que aquest cop estava malalt de ver.

Escrit per Andreu Camps 11 Des 2006, 17:57

És una llàstima que s'hagi mort, perquè l'article era molt bo. De totes formes està molt bé mort, encara que m'hauria agradat que l'hagueesin jutjat pels seus crims

El bres i la mosca

De nit, una llum rara volta per Cabildolàndia. Provoca un ensurt a qui la veu. No cal patir. No es tracta de cap OVNI atret pel planetari, ni és una invasió de cuques de llum, ni una proliferació de moixos o d'òlibes, ni procedeix de les llanternes d’una parella de guàrdia civils. Ni tan sols és un projecte en fase proves de fars mòbils que fa Comandància Marítima, tot cercant el lloc idoni per instal·lar guies d'entrada al futur port. L'enigma té una explicació.

Els més llests tot d’una hauran comprès que són reflexos dels ulls, oberts com a bòtils, dels que no han aconseguit dormir des que la Benemèrita va començar la broma d’Andratx. L’insomni d’aquests cabildos és comprensible. La Unitat de la Son d’IB-Salut s’esforça a curar-los, però de moment sense èxit. Cap narcòtic ha estat capaç d’apagar aquesta il·luminació extraordinària. Tindrem un Nadal diferent. El cap de la Unitat esmentada ha tingut dues pensades. La primera és proposar a la Capella Davídica que oferesqui un concert especial en què, entost de cantar nadales, el repertori inclogui exclusivament de cançons de bressol. Ja s’han après la “Nana de la cebolla”, que a més d’endormiscar, provoca un increment de la producció de llàgrimes que hom pot confondre amb un penediment per haver abusat de l’èxtasi de la totxana. A la fila zero, hi seuran els afectats. Per si de cas tingués èxit, els voluntaris de Creu Roja tindran lliteres preparades.

Però tot apunta que, de la corrupció, l’únic que se’n beneficiarà serà un servidor. Efectivament, els segon remei proposat per fer-los descansar, m’afecta. Ja fa anys que per no avorrir-me em dedic a criar mosques tse-tse en captivitat. Cadascú té les seves manies i jo som extravagant. Sempre m’ha atret aquest insecte que, a més a més de presentar un cos esvelt –com el d’un polític abans de passar per caixa (negra)— té la mania de transmetre la tripanosomiasi africana o malaltia de la son. A hores d’ara, estic a punt d’aconseguir una mutació genètica de la Glossina morsitans morsitans, nom científic de la tal mosca: tot per ajudar. Crec que d’aquí a pocs dies hauré aconseguit que piqui de dia –ara ho fa de nit-- i només infecti corruptes afectats d’insomni. Ja em veig a Estocolm recollint un guardó més que merescut. Mutar-les i ensinistra-les té el seu mèrit, no m’ho negareu. Les famílies dels afectats m’ho agrairan.

Afortunadament per als hiperdeixondits de les Illes, la presó és plena i, si fall, no hi cabran tots. Xambons!


Aquesta entrada ha estat escrita el 07 Desembre de 2006 a les 17:48 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
5 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 08 Des 2006, 20:47

Molt bé Francesc! Tens tot el meu suport per a la cria de les mosques tse-tse, i si et falta qualque alimentat natural o químic per fer-les créixer en tamany i quantitat, m'avises, t'ajudaré!. Però, no sé pas si donaràs l'abast, entre Mallorca,...el País Valencià el Principat necessitaràs, milers d'inmsectes ensinistrats! El que si és segur que si guanyes aquesta batalla, -guerra sense quarter- el premi Nobel el tens assegurat, sempre que no hi hagi algun suec colat en el negoci de la depradació de la nostra terra.

Escrit per Joana 08 Des 2006, 21:14

El menorquí o menorquina que estigui lliure de pecat, que mai hagi especulat amb terrenys ni vivendes, no hagi mentit al registre, no hagi fet una caseta on només hi podia fer "aperos", que no hagi llogat ca seva a guiris a preus d'escàndol, qui no hagi volgut fer-se un xaletet davant la mar digui el que digui la llei...aquest, que tiri la primera pedra i serà absolt de les picades de la mosca tse-tse d'en Francesc.
Quanta hipocresia.

Escrit per Andreu Camps 09 Des 2006, 11:37

N'hi ha molts que tirarem pedres Joana. Hi ha massa aprofitats a Ciutadella o a Cabildolàndia, com diu en Francesc, i tothom sap qui són i com s'han fet rics.

Escrit per Joana 09 Des 2006, 15:44

Idò, Andreu, als jutjats a denunciar-los a tots. Estic farta de que a Menorca tot se sàpiga i ningú no faci res, que tothom tingui els noms de qui fa il·legalitats però no surti retratat al diari, no rebi càstig...en el fons perquè aquí encara funciona sa por, els favors ocults que tothom deu, i aquesta mentalitat menorquina de...calla, calla, deixa-ho córrer, és igual.

Escrit per Anna 09 Des 2006, 15:50

Joana, en castellà dirien que "se cree el ladrón que todos son de su condición"... Idò sí que en conec de menorquins i menorquines que no han especulat mai. Primer de tot perquè, per increïble que et pugui semblar, encara queda gent jove (i no tan jove) que no tenim ni terrenys, ni cases, ni xalets (ni amb piscina ni sense) ni apartaments a primera línia de mar.
En una cosa et don la raó; d'hipocresia n'hi ha molta però ve d'un altré cantó.
Felicitats Francesc pels teus escrits. No em cans de llegir-los; i tens més raó que un... sant(?)

Castro o Pinochet?

Amb una mica de sort, Castro i Pinochet es moriran a la vegada. Sé que dir "sort" és lleig, però no tenc massa escrúpols a emprar aquesta paraula. Fa temps que em deman quin dels dos és pitjor.

Deia Aranguren que les dictadures d'esquerres, d'entrada, són millors –ell deia superiors-- que no les feixistes ja que, si més no teòricament, mentre aquelles pretenen aconseguir la igualtat, les de “dretes” les fomenten. El cas del nazisme, confirmaria aquesta sentència. Joan Pau II, pel seu cantó, deia exactament el contrari. Opinava que les dictadures comunistes –es veu que no va tenir en compte el cas d'Espanya-- eren pitjors perquè duren més. Probablement tots dos tenien raó. Si mesclam les dues opinions, podem concloure que totes les dictadures són dolentes. Ara bé, quina ho és més?

Reconec que tenc mania a Castro, malgrat que fa un anys n'era un admirador. Açò de comandar quaranta-set anys, em sembla inadmissible. Amb tot, juraria que no ha estat tan criminal com Pinochet. Aquest es responsable de tres mil assassinats, i és probable que siguin més. Dubt que Castro superi la xifra, si ens referim a morts directes. La dictadura castrista és responsable, això no obstant, d'haver provocat milers de morts, però d'una altra manera. Fidel va enviar soldats a l'Àfrica. El fet que part de la població cubana fos negra, va ser utilitzat pel comandant per enviar tropes a Angola –i a més països-- a servir els interessos soviètics. El nombre de morts cubans va ser important; i els que va provocar aquest enviament en els bàndols contraris, també. A més a més, bastants de cubans van clapir en intentar fugir de l'illa cap a Miami.

Quant a maltractaments a les presons, no crec que hi hagi massa diferències. Totes les dictadures utilitzen aquest mitja inhumà per fer-se fortes i esclafar la resistència. Un avantatge --si és que es pot qualificar així-- de les dictadures feixistes, és que és més fàcil sortir del país. És dels pocs avantatges, certament. Tenim la prova en el franquisme. La quantitat d'exiliats era important. Però en aquest cas, també podem dir que els ho permetia, de sortir, per treure's un problema del damunt. O dos, car la fugida del país també eliminava aturats.

Fidel ha fet una cosa bé: promoure l'educació. Diria que aquest detall i derrocar Batista, han estat les úniques coses que el salven. Els fanàtics castristes hi afegeixen, com a cosa positiva, la política sanitària Això és qüestionable. D'una banda, és cert que ha posat l'atenció mèdica a l'abast de tothom, i fins i tot l'ha exportada a països amics, però alhora hom pot dir que durant l'època del dictador Batista, Cuba ja disposava de molts de metges i ben preparats, solament els EUA i Argentina superaven Cuba en aquest àmbit. Que tothom pogués accedir a la sanitat, és una qüestió que desconec, però dubt que fos així.

Si parlam d'economia, em sembla que la gestió de Pinochet va ser millor, però amb matisos. Quant a xifres macroeconòmiques, no hi ha dubte, però part de la població ho va passar molt malament. En aquest camp, Cuba ha estat un fracàs absolut: tothom ho passava, i ho passa, malament. Perdó, els partidaris del règim no pateixen. El fet que prop de dos milions de cubans es vagin arriscar a omplir l'estómac d'un tauró, forçosament ens hauria de fer meditar. Aquests dies uns cubans em parlaven de la misèria de les cartilles de racionament. Tanmateix, per la tele no es veu una població famolenca. A xile tampoc no hi havia fam, però gràcies al fet que molts voluntaris s'encarregaven d'ajudar els desvalguts. D'indigents, n'hi havia més a Xile que no a Cuba.

En un camp, la Cuba castrista supera el Xile de Pinochet: l'esport. Aquí no hi ha dubtes. Malgrat que molt esportistes d'elit vagin fugir del país, Cuba segueix essent una potència en boxa, atletisme, beisbol i altres especialitats. En un altre camp, el de permetre practicar creences religiosos, hom diria que Xile era més lliure... teòricament, ja que tots tenim present que alguns capellans van ser assassinats pel règim, en considerar que més que sacerdots eren marxistes.

Els defensors de Castro, el lloen perquè afirmen que, gràcies a ell, Cuba va deixar de ser el prostíbul dels americans. Els opositors diuen que no compten les “jineteras” que hi ha avui en dia, perquè si ho feien necessitaren moltes calculadores i estarien afrontats de reconèixer la realitat.

En definitiva, entre Castro i Pinochet, eli-eli. Castro no ha permès mai eleccions lliures, Pinochet va admetre d'autoritzar un plebiscit i el va perdre. Cap dels dos haurà acabat a la presó i ambdós s'han fet rics. Triar el que no hagi estat tan dolent, és complicat. Dos impresentables.

Aquesta entrada ha estat escrita el 04 Desembre de 2006 a les 14:30 hores a la categoria Reflexionant pel Claustre . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

Escrit per Goio 04 Des 2006, 16:59

Estic totalment d'acord amb tu !!!!

Goio
Pais Basc

Escrit per Alfons 04 Des 2006, 21:46

1. Dictadura és dictadura i els Drets Humans els ha de complir tothom. Dit açò, alguns elements diferenciadors:
- La revolució cubana s'aixeca contra una dictadura imperialista
- Pinochet s'aixeca contra un règim democràtic
- En el IDH, Index de Desenvolupament Humà, Cuba té paràmetres que no assoleix cap pais centre o sudamericà.
- Cuba és un sistema polític sotmès a un embargament nordamericà
- Si un paràmetre per definir una dictadura és enviar soldats a una guerra...quin pais no és una dictadura?
- Economia: Cuba ha proveit d'un mínim, malgrat el bloqueig, generalitzat. Em pots dir el mateix de Pinochet?
És molt fàcil posar al mateix sac de dictadura a tots dos sense atendre el context ni, també, la manera d'entendre la vida de països com Cuba. Et recoman que hi facis una visita per descobrir que, amb tots els dèficits, és una societat que lluita per triar ella mateixa el seu futur sense receptes de pseudodemocràcies suposadament modernes com la nostra, on si gratessim hi trobariem molta dictadoreta latent: monarquia imposada, règim econòmic ultraliberal, drets laborals esclafats, dret a vivenda inexistent, empobriment creixent de joves i gent gran, nivells educatius nefastos i llibertats civils retallades sota la capa dels monopolis mediàtics i empresarials.

Escrit per francesc sintes 04 Des 2006, 22:22

Alfons,

És cert que Cuba està sotmesa a un embargament dels EUA, però al món hi ha molts més països, fins i tot occidentals, que no apliquen aquest embargament. A més a més, no sé de què es queixa que el gran enemic no vulgui comerciar amb ell. Aquesta excusa només serveix per no convocar eleccions i punt.

Pinochet, certament es va aixecar contra un govern legítim i Fidel contra una dictadura. Et don la raó. Però, alerta, que Allende, tot i assumir el poder legalment, ho va fer amb un 36 % (aproximadament) de vots directes i el suport de la Democràcia Cristiana, que li va retirar aquest suport després, quan el Tribunal constitucional havia advertit diverses vegades Allende que no actuava correctament, que vulnerava les lleis. També és cert que els jutges xilens eren bastant parcials. Pinochet, evidentment, no estava legitimat a comandar tants d'anys i a ser un assassí miserable.

No he estat a Cuba, però sí a deu països comunistes. També conec, personalment i ha estat a casa meva a Ciutadella, una ex d'en Fidel. Aquesta senyora (ja té 70 anys) és nora d'una persona a qui Fidel va demanar diners per fer la revolució. No els els va donar i va acabar malament amb Trujillo. Ella és molt d'esquerres, però quan va visitar Cuba... va conèixer el vertader Fidel. Que prop de dos milions de cubans hagin abandonat l'illa, deu voler dir quelcom.

També vaig conèixer una torturada pel règim de Pinochet, que va fugir de Xile i hi tornava el dia que la vaig conèixer. Vam passar tres dies junts (de Haifa a Atenes en vaixell) i em confirmà això que et dic d'Allende, que molt democràtic, tampoc no era. Aquesta senyora xilena, Mónica, tindrà ara uns 70 anys i encara m'hi escric (com ho faig amb l'ex de Castro, Olga, encara que amb n'Olga gairebé ens escrivim cada dia i amb Mónica ben poc).

De tot, en parlaré més endavant.

Escrit per Mikel 05 Des 2006, 23:30

Parles de Castro en singular i, tal vegada, ho hauries de fer en plural. Tot està per veure: si amb la mort de Fidel hi haurà una transició teledirigida o si Raul Castro no permetrà cap desfermament de nussos. Hom voldria que no hi hagués un vessament de sangs. A veure què passa? Ni Graham Greene faria quinieles, ara com ara, García Màrquez fa llàstima,,,

Escrit per francesc sintes 06 Des 2006, 12:59

Mikel,

Tens molta raó. Poca gent pot assegurar que el castrisme sense Castro no cotinuï. Jo tampoc. Quant a García Márquez, no l'entenc. Crec que tots els escriptors, els cantants, etc., haurien de deixar de pontificar sobre política i no poerquè no ho puguin fer, sinó perquè perden admiradors. Particularment, ell, borges, etc, em semblan grandíssims escriptors i és una llàstima que molts els acabin menyspreant per opinar sobre política.

Escrit per Alfons 06 Des 2006, 13:53

Totalment d'acord i ja ho apuntava jo abans: que Cuba sigui el que els cubans vulguin i no el que anhelen els poderosos neofatxes nordamericans i alguns europeus: convertir Cuba en un gran hotel de luxe i putes al servei dels turistes.
I que un intel·lectual es mulli políticament em sembla molt bé i és en part la seva feina, comprometre's. Ole per Garcia Marquez, que segueixi opinant tant com vulgui. Perden admiradors? En guanyen!!!

Escrit per francesc sintes 06 Des 2006, 17:11

Alfons,

Penses el mateix d'Ocatvio Paz, Vargas Llosa o Cabrera Infante? No crec que Gabo encerti en defensar una dictadura. La ravolució cubana la fan tres comandants: Castro, Camilo Cienfuegos y Huber Matos. Pocs mesos després de fer fora el dictador Batista, Castro mata Cienfuegos y empresona Matos durant molts d'anys.
També tenim el cas d'Ochoa, etc.

Et recoman el llibre d'Huber Matos, en què ho conta tot: tortures, vagues de fam...

Repetes. a Castro el vaig admirar, però ja no. Un anys d'escoltar-lo gairebé cada setmana per la tele (hores cada vegada) em va fer veure que és un impresentable.

Planetàrium

Ens han ben fotut. Ens ho mereixem per malpensats. Açò de fer un planetari al Canal Salat demostra que l'honradesa i l'honestedat són les dues principals virtuts a Cabildolàndia. Tanmateix, estic un mica decebut. M'havia convençut que el farien a l’àtic dels pisos de luxe que aixequen al costat de la caserna de la Benemèrita.

Em semblava evident que l’explicació a autoritzar el promotor a construir-hi un pis de més era deixondir una cultura anestesiada. Un observatori al cim del poble, amb vistes meravelloses a la “casa cuartel”, i indicadíssim per prevenir invasions per mar, per controlar si les onades amenacen el fur dic i per clavar-hi telescopis de pagament capaços de permetre d’espiar les oficines de l’Ajuntament, era ideal. Qui no vol saber si un regidor estrella pren cafè amb llet o “carajillo”? Aquest interès, purament científic, ja no el podrem satisfer.

Ens garanteixen que des del lloc triat es podrà mirar el cel sense dificultats. Ens prometen que els telescopis són tan potents que no els afecta la llum de la vila. Tenc dubtes raonables. Si bé és cert que la majoria de carrers estan a les fosques, també ho és que els il·luminats que mantenim i que ens governen desprenen més raigs que molts de focus. Tindrem un complex que constarà de planetari, auditori, sala per a congressos... i cap escola de música. Fantàstic. Aquest cop s’han superat. Els populars que els han precedit havien estat més discrets. Ens llegaren un cavall esgavellat i un caixó que fa de serveix de bústia de Correus. Aquests han pujat un graó. Què faran els pròxims? No ho sé: tremolem! Amb la dèria col·lectiva que s’ha escampat amb els cementeris, no m’estranyaria que projectassin de fer quelcom per a vampirs. Atès que Transilvània travessa una mala etapa i els senyors de la nit xuclen d’uns romanesos anèmics, els podríem fer ontes a veure si s’estableixen per aquí. Hom dirà que la talassèmia, tan estesa entre els nadius, no els convida a venir. És cert, però també ho és que estam avesats que ens clavin les mordales sense emetre cap udol. Un balneari per a vampirs seria idoni per desestacionalitzar el turisme. No cal patir, estam preparats: des de l’observatori vigilaríem la seva volada per protegir-nos i al seu costat fan transfusions.

Grans projectes per a unes grans nits, no ho dubt. La putada és que s’obliden del dia i que els infants hauran d’assajar l’Oda a Nosferatu i estudiar música davall ses Voltes. Indigents culturals.


Aquesta entrada ha estat escrita el 01 Desembre de 2006 a les 14:14 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
1 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Mikel 02 Des 2006, 15:08

Açò de planta de més, en aquest edifici de Dalt es Quarter, ho sap el fiscal Carrau?