I Sant Climent també

Una altra setmana així i canvii de poble. Cap escàndol, cap baralla... Bé, hi ha hagut algun ajut negre al manteniment del nivell de vida d'algun polític, però això no és un escàndol: a Cabildolàndia ho consideram habitual i ho acceptam de gust. Fa goig veure com el patrimoni d'alguns creix. I clar, què es pot fer quan l'avorriment s'apodera de la vila? Cal imaginació. Podríem haver aprofitat el 20-N per muntar una festassa que hauria omplert de goig els nostàlgics. De goig i de pena, que l'enyorança colpeja.

Sortosament, s’ha creat el CASC (Cabildos Amants de Sant Climent). Aquest grup de ciutadans promou una recapta per fomentar la segregació de Sant Climent de Maó. No és que de cop hagi sorgit una devoció inexplicable pel sant. De cap manera. És una jugada estratègica més que lloable. La cosa té la seva lògica. Un Fornells independent fa ontes. Si s’independitza, Sant Climent --que és més gran-- també cal que ho faci. Disposaria de prou mitjans econòmics per sobreviure. Es quedaria amb algunes platges del sud i, amb una mica de sort, amb l’Aeroport. Si no els bastava, sempre comptarien amb el suport econòmic del CASC. I em demanareu, què hi té a veure Cabildolàndia? A vegades em sembla que escric parides per a gent tan limitada com jo mateix. Per començar, no caldria dir que hem d’anar a Maó per agafar un vol. Aquest fet ja suposaria un acte sanitari solidari. Bona part de l’assistència mèdica als cabildos la genera la urticària que els provoca trepitjar sòl enemic.

També suposaria la possibilitat d’agermanar-nos amb Sant Climent. Aquest fet amical perpetu augmentaria a mil el nombre de pobles amb els quals estam agermanats. Amb tot, això no és el més important. El motiu principal és afeblir Maó. Amb un Sant Climent que caminés sol, la ciutat més habitada de l’illa seria... Cabildolàndia. Oé, oé, oé oé... ja soooom primers! I hala, a reclamar la capitalitat. I amb ella l’hospital, el Consell Insular i unes quantes coses més. Ja disposam de solars adients on aixecar aquests edificis. Abans hi hauria algunes permutes pel mig, però això ho arranjaríem amb quatre dies: dominam el tema. Però no cal que els maonesos patesquin, serem generosos en comandar. Els deixarem subdelegacions de tot i els permetrem que conservin l’hac, el formatge, l’Agencia Tributària, i les plantes de GESA i Milà. No es podran queixar, no? Tractar els fems produïts a Cabildolàndia és un honor. Som tan solidaris que permetrem que se’ls enduguin. Com han fet sempre.



Aquesta entrada ha estat escrita el 24 Novembre de 2006 a les 11:01 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
7 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Andreu 25 Nov 2006, 21:00

No hi havia caigut mai en que Ciutadella té més habitants que Mo sense Sant Climent. Ciutadella capital.

Escrit per Sebastià 26 Nov 2006, 00:00

Sant climent té moltes mancances, no fa tants d'anys que tenim farmàcia,l'escola és petita i està fragmentada,devem ésser l'únic lloc a Menorca que no ha crescut urbanísticament gens amb els darrers 30 anys,....., vols que et digui més coses? És evident que el tema de la independència es pot estudiar però des del punt de vista dels santclimenters, no com moneda de canvi d'una rivalitat entre Maó i Ciutadella.
En definitiva no necessitemm cap CASC per saber què volem com a poble.
En el fons sou com els maOnesos, si tinguessiu la capital farieu el mateix que ells.

Escrit per Francesc Sintes 26 Nov 2006, 12:03

Sebastià,

Jo no reclam la capitalita. Faig broma sobre una mania absurda de Ciutadella que, en part, té una síndrome de grandesa perduda. Ciutadella no és gens solidària amb els altres pobles de Menorca, ni ara ni quan era capital. Més d'un historiador diu que per açò els altres pobles van donar suport a la decisió anglesa. Només ens queixam de segons què i només volem les coses bones, res de fems ni fum.

Quant a la independència de Sant Climent, només l'he emprada com a excusa per a l'article. Açò sí em sembla més raonable que la de Fornells. I tampoc no estic a favor ni en contra de la de Fornells

Una abraçada

Escrit per Sebastià 26 Nov 2006, 12:50

Hola bon dia.
No havia llegit res dels teus blogs,quan vaig veure el titular de Sant Climent tot d'un vaig pensar que havia de contestar. Has d'entendre que encara que sigui una excusa per escriure un article, la lectura del teu text provoqués en mi la sensació d'utilització del meu poble.
Fins una altra ocasió.

Escrit per Andreu 28 Nov 2006, 22:58

A nosaltres els santclimenters, no ens molesta gens tenir a Maó com a veins, molta gent d'aqui te part de la seva vida alla com ara amics, feina, etc. Lo de la independència, encara que sigui una broma seria quelcom totalment absurd, perq qui creu en nacionalismes a dia d'avui es perque no ha vist que dsde l'espai som un globus junt i ben petit, es qui es pensa que és més que un altre es o perque esta una mica sonat o perque a s'escola no li van explicar be.
Particularment m'agrada més Mao com a capital que no ciutadella, lo vostru es un poble i no una ciutat encara que tingueu molts habitants, molts d'ells els teniu a mega urbanitzacions daquestes com cala blanca que una vegada entres no saps com sortir. Però alla on o veig més clar, es que es port de Mao com a que dona unes cuantes voltes as vostru. Res mes a dir.
Salut i sort

Escrit per Francesc Sintes 29 Nov 2006, 10:37

Andreu,

Estic totalment d'acord amb tu. Ciutadella és un poble i això del nombre d'habitants és com tu dius. A "Los Delfines" n'hi ha una burrada. La capital ha de ser a Maó per raons òbvies: és la principal ciutat d'una zona que arreplega molt més gent que Ciutadella (Alaior, Es Castell, Sant Lluís i Sant Climent). Si Sant Climent algun dia vol ser independent hi té dret, però això ho heu de decidir vosaltres, no els que no hi vivim.

Finalment,també t'he de donar la raó amb el port. El que tenim a Ciutadella és una cala petita. Encara que jo visqui a Ciutadella i hi hagi nascut, no em sent ciutadellenc, som d'Alaior.

On discrep amb tu, i només parcialment, és amb el nacionalisme. Un dia d'aquest penjaré una reflexió sobre el tema. sé que rebré per totes bandes, però és el que pens.

Escrit per Andreu 30 Nov 2006, 01:36

Crec q es pot tenir un sentiment cap a una terra on un ha viscut sempre i li te molt d'apreci, pero el que trob absurd es el que passa tant a Catalunya com al Pais Basc. Molts anys enrere, tota Espanya com a pais es va ajudar sense diferenciar comunitats autónomes, hi havia problemes mes greus com fam, guerra i malalties, pero com que totes aquestes coses ara no hi son (no tan besties) sembla que han de cercar polémica per on sigui.
A jo particularment m'encega quan sent allo de que les Balears som dels Paisos Catalans.. deu quin xiste mes flac!! perq com deie al principi, pots tenir un sentiment cap a una terra i el meu i el de molts de menorquins no atravessa la mar, mos estimam Menorca i amb ella mos identificam, q Catalunya que no ens foti a un sac que no hi som.
No se quina opinio tindras, pero si com dius, potser rebras per totes bandes perque molta gent té tirria a n'aquest tema, encara que totes les opinions siguin válides. Ja mo contaras ido, adeuuuu

Alaior, ciutat portuària

L'enemistat entre Alaior i l'aigua fa dècades que dura. Els alaiorencs, no ho podem evitar. Maleïm el suc. Sobretot si no incorpora graduació etílica. Fa unes dècades el poble va prendre una decisió heroica: dessecar el port. Els més joves ni n'han sentit a parlar. Idò sí, Alaior tenia un port. Gos a dir que era el segon més important de l'illa. El tràfic superava amb escreix el del de Cabildolàndia, del d'Addaia i del de Sanitja junts. No parlaré del de Fornells perquè tenc previst d'anar-hi un any d'aquests i no voldria prendre mal. Tanmateix, a Alaior som tan amicals que per evitar malentesos, com el famós amb uns maonesos bromistes que hi feren quarantena en una tèquina i que acabà amb batalla i esborrada general de les subscripcions al setmanari cabildo "El Iris", vam fer tot el possible per eliminar qualsevol rastre del record.

Com sol succeir, ens vam passar de frenada. No em vam tenir prou a xuclar l’aigua de la Bassa de Sant Pere i la Bassa Roja: “Paa xulos...”. El personal que aleshores comandava va decidir que sobre aquell gran port calia fer-hi les escoles i el polígon industrial. “Tomaaa!”. I per si no n’hi havia prou, hom va decidir edificar-hi habitatges. “Toma” i més “toma” i “retoma”! Primer els hi edificaren en pla cooperativa, com a empegueïts. Davant l’èxit, hi insistiren: cases de luxe.

El poble havia decidit desafiar història i evidència. El problema –sempre hi ha d’haver un entrebanc-- és que de tant en tant plou. Sí, sí, sí. Per a qui no ho sàpiga, això humit en forma de gotes que a vegades cau del cel és aigua; i en aquest tipus d’abocament pervers, àdhuc al meu poble el definim així: pluja. Comprenc que la paraula es vagi perdent --deu ser cosa del canvi climàtic--, però el fet és que malgrat tot encara plou. Quina putada! (Interromp l’escrit en acte de penediment pel mot que se m’ha fet fugisser i demostra clarament que som del malparlar i pitjor escriure.) Bé, castigada l’esquena com mereixia la meva incontinència, continuaré. Ai! Em sembla que m’he passat amb el fuet. Com deia, a Alaior també plou i, ves per on, quan ho fa succeeix una cosa bastant comuna: l’aigua té la mania de fer basses. Ganes d’emprenyar. Perdó! (Aquest cop no em fustigaré, car no em queda espai per encabir noves ferides. Un cilici farà la feina.) Una bassa, per entendre’ns, no és només un llinatge, és una abocada d’aigua a “lo bèstia” que, vés a saber per què, és enemiga de les sabates. Les sabates són allò que fan els sabaters i que abans servien per caminar i avui es duen per presumir. I clar, a Alaior sempre hi hagut gent de la broma i bons sabaters. Estic en condicions d’afirmar que grans sabaters; amb perdó de ferreriencs i cabildos (els altres dos pobles als quals estic unit), diria que a Alaior hi ha els millors. Aquests, podrien haver optar per aprofitar les basses per vendre més sabates, però van preferir no posar a prova la resistència del seu producte i desafiaren sant Pere: fora port, fora basses. Primer van canviar el nom d’una de les més importants, la Bassa Roja. La transformaren en la Passa Roja, que encara no sabem exactament què vol dir, però queda bé. La qüestió de la de Sant Pere era més delicada. Amb el cel no s’hi juga.

Un bon dia van esfondrar l’església dedicada al sant, que presidia Bassa i port i servia d’aixopluc al pràctic, però per si de cas n’hi van aixecar una de nova més amunt: Sant Pere Nou. El sant és de mal conformar i quan duu un dia boig, obre l’aixeta del cel i nega la zona dessecada. Ho té bo de fer. Amb pocs litres que baixin, ompl les cotxeries de les cases de la Bassa de Sant Pere, destorba els negocis del polígon industrial i fins i tot amara les parets dels habitatges més ufanosos de l’indret. Quines coses té sant Pere! Alaior, molest –el desencontre i les desavinences provenen de fa segles--, ja li havia furtat les festes –perquè, per a qui no sàpiga, les festes pròpies d’Alaior eren les dedicades a sant Pere i no a sant Llorenç--, en un acte de desafiament. Ara, ell es revenja de tant en tant. L’oposició –la d’ara i la d’abans— sempre fa pagar les inundacions a qui comanda, tots intenten d’evitar de reconèixer que els culpables són els que van desafiar la naturalesa: ergo, els alaiorencs. Dins quin cap hi cap edificar a la falda d’unes costes que recullen tota l’aigua de pluja? Aquesta pregunta, tan òbvia, no la podeu fer als guixons: ens molesta. Fora bromes, si ens les fan els altres illencs.

I bé, hi quedava un petit rastre d’aquelles antigues basses. Un record que la zona també havia fet quelcom de bo per als nadius: subministrar-los aigua per beure. Segurament per això, els avantpassats hi construïren un aljub. No era tan majestuós com els des Mercadal, però els havia estat útil. Els feia el pes. Calia destrossar-lo. Sempre atents a les demandes del poble, els polítics ho han fet possible amb l’ajut de la febre immobiliària. Es pot dir que l’aljub ja és història. El trobareu semienterrat sota un edifici. Si el voleu visitar, necessitareu molta dinamita i un bon mestre armer que la col·loqui de tal manera que no faci volar les pedres amb què fou construït fins a la cambra de sant Pere. El que guarda les claus del cel. Bé, acab, que ja comença a fer quatre gotes i un diluvi és una cosa molt seriosa. Si feis un tomb per Alaior, ho comprovareu. (És recomanable posar-se botes, diguin el que diguin els enginyers de camins, canals i ports). He dit!


Aquesta entrada ha estat escrita el 21 Novembre de 2006 a les 13:47 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
3 comentaris i 0 retroenllaços



Escrit per Andreu 21 Nov 2006, 18:06

Fantàstic. He rigut molt. No sembles guixó

Escrit per rosa ana bueno 21 Nov 2006, 21:12

estimado XISCU dando vuentas por la red he encontrado tu blog... espero que con mi dia de nacimiento me ubiques ja ja un saludo

Escrit per Llorenç Piris 24 Nov 2006, 01:51

Realment ben escrit... Ja et vaig dir que et seguiria, encara que ara estigui a Eivissa...

Una abraçada,

Llorenç

Daniel Ortega, exterminador d'indígenes

Van guanyar els sandinistes? Jo diria que sí, però també diria que no. Hi ha victòries i victòries. Ja ho va dir Pirrus, rei de l'Epir: "Una altra victòria com aquesta... i estam perduts".

Resulta curiós l’esclat d’alegria entre part dels cronistes espanyols en referir-se a les eleccions de Nicaragua. La realitat és que el resultat és el que és: Ortega serà president d’una manera totalment legal. Va ser qui més vots va obtenir en les eleccions PRESIDENCIALS. Però també és cert que els sandinistes no han guanyat: han estat derrotats. Per què ho dic? És ben simple, han obtingut quaranta-un escons (sempre que aconseguesquin el suport dels sandinistes dissidents, que n’han obtingut sis), ja que, ells sols, només n’han obtingut trenta-cinc, contra els quaranta-nou que ha acumulat la dreta. La "cohabitació" acabarà sent obligatòria. Aquest és el sistema i la victòria és legítima, però si el seguíssim a Menorca, el president del CIM seria del PP, la qual cosa seria absurda si tenim en compte que l’esquerra té més consellers.

No comprenc com es parla de derrota de Bush i victòria d’Ortega si ambdós presidents estan en la mateixa situació. Entenc que el cop a Bush ha estat més fort, car ha rebut una crítica clara a la seva política, pel que fa a la resta, la situació és la mateixa: a la bancada –com diuen a Nicaragua— hi ha més representants de l’oposició a Ortega que partidaris seus.

Sincerament, confii que aquest cop Ortega es deixi d’experiments. Tot sembla indicar que la cosa pinta bé. De moment ha confirmat que aplicarà les reformes constitucionals ja aprovades, que respectarà les inversions estrangeres i, sobretot, ha reconegut part de les barrabassades que va dur a terme contra els misquitos, els sumos, els mayangnas i els rames i contra els pastors moravos. Aquests actes criminals, condemnats per la Comisión Interamericana de Derechos Humanos de la Organización de los Estados Americanos van tenir lloc en els primers anys de la dècada dels 80, especialment durant la Navidad Roja, quan aquests grups ètnics van ser desnonats, reprimits i expulsats de les seves terres. Sobta el silenci de molts partidaris del sandinisme sobre aquests fets. I ho dic ben alt, car en aquella època vaig ser dels que es van creure la propaganda que divulgava el règim, i restàvem convençuts que "hi havia indis dolents".

Es veu que això d’indis bons i indis dolents encara dura. No record haver sentit ni llegit mai cap crítica d’un Comitè de Solidaritat amb Part dels Pobles d’Amèrica Llatina. Tanmateix, em deman què diferencia els maputxes, per posar un exemple, d’aquests indis desafectes. I no ho entenc, la veritat. És que no ho puc entendre de cap de les maneres. Val a dir que parlar de genocidi sempre m’ha semblat excessiu en aquest cas. El nombre total de morts s’allunya molt d’aquelles carnisseries que consideram genocidi: les dels jueus, gitanos o armenis. Sovint es rebaixa tant la qualificació de genocidi que prest el concepte perdrà totes les connotacions. No don credibilitat, mentre no em demostrin que vaig errat, als que diuen que van morir entre dos i tres mil indígenes. De moment només s’ha pogut demostrar que una desena part d’aquestes xifres correspon al nombre de persones exterminades. En quatre casos, almanco, aquests indígenes van ser enterrats vius. Ho corroboren l’ACNUR i una organització independent, com la Creu Roja. Que aquesta darrera és digne de crèdit, supòs que ningú no ho posa en dubte. És tan neutral que fins i tot va concedir un passaport a un criminal com Josef Mengele, com ha reconegut l’actual president de l’entitat, malgrat que diu que els va enganyar. Per tot això, no entenc la diferència de tracte que han rebut els indígenes de Nicaragua amb els de Xile. Quina diferència hi ha entre que et facin fora del Bio-Bio (Xile) i que et treguin de les voreres del riu Coco (Nicaragua). Els principals responsables, Daniel Ortega, Humberto Ortega, Tomás Borge, Lenín Cerda i, Omar Cabezas... mai no han pagat pels seus crims.

En definitiva, reconec que els sandinistes van fer una bona feina en treure "Tachito" Somoza del poder, però aquí s’acabà la seva bona feina. Si fa uns anys ens vam queixar pel fet que un exnazi com Kurt Waldheim fos escollit president d’Àustria, ara no entenc que celebrem que un criminal com Daniel Ortega sigui president de Nicaragua. Em semblaria bé que ho fos un altre sandinista, però mai no m’alegraré que ho sigui aquest senyor. També podríem parlar de qui es va convertir en el terratinent més important d’Amèrica Central, de qui va incloure el camp de beisbol particular de Somoza en part de la seva finca, etc. La corrupció entre les sandinistes va ser tan important com la que després hi va haver entre els que els van fer fora del poder. El mateix Ernesto Cardenal ha criticat diverses vegades la corrupció sandinista.


Aquesta entrada ha estat escrita el 19 Novembre de 2006 a les 04:58 hores a la categoria El Claustre obert . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.
1 comentaris i 0 retroenllaços

Escrit per Alexandre Pineda i Fortuny 20 Nov 2006, 21:55

El teu article m'ha fet cercar la carta d'un amic datada el 22.6.86. Quants d'anys! des de Leon, Nicaragua. Era cooperant de l'ICI, com arquitecte.
En una llarga carta de 4 pàgines no em deia pas res de les diguem-ne "errades" del sandinisme envers els indígenes. Al cap i a la fi Daniel Ortega és "criollo". Ell des d'allà, ignorava aquests fets. Cinc o sis anys més tard, ja a casa, ho sabia i m'ho va explicar! SALUT!

Bloc d'en Francesc Sintes Giménez

Primàries populars

Em veig obligat a lloar-ho. El trencament del pacte entre PP i PMQ es farà d’una manera espectacular, en un sopar de germanor. Hi estan convidats afiliats –tret d’un que està castigat--, simpatitzants, dissidents i, fins i tot, interessats. Com és habitual, tindrà lloc al "Casino 17 del PP". En realitat, la trobada serà alhora una mena de primàries per aclamació dels populars. Abans que res, es projectarà el fil "La escobita nacional", pel·lícula que ha estat triada vés a saber per què. Hi ha coses que se m'escapen.

Seguidament, i després d’un fòrum entre els assistents, es projectarà un vídeo de l’encaixada de mans que va tenir lloc entre els que van signar el “Pacte de dalt sa costa Nova”. Durant la projecció, el públic cantarà “Roseret”. Hom valorarà les llàgrimes quan la tonada arribi a “Qui mos ho havia de dir, tan amics com eren antes.... que ara haguéssim de renyir”. En acabat, els representants del PMQ abandonaran la sala, es dirigiran al solar on proposen d’aixecar l’auditori –que s’emprarà com a motiu del divorci-- i començarà una assemblea en què s’intentarà convèncer el representant de l’Associació en Defensa des Bat”, gran amant del beisbol fa uns anys –si més no de l’estri emprat per colpejar la bola--, que no presenti una llista alternativa a les eleccions municipals. Prèviament, s’haurà servit un tassa de til·la a cada assistent amb la sana intenció d’asserenar els ànims, car tots junts guanyen segur, però dividits...

Els plats forts vindran a continuació. Just en tocar les 12 de la nit, el president de la Confraria del Sant Ciment, amb pantaló curt, samarreta i sabates esportives, intentarà donar una volta completa a la sala abans que no sonin les 12 campanades. Per motivar-lo, sonarà la peça principal de “Carros de fuego”. Si ho aconsegueix, serà inclòs en la llista presentada a l’Ajuntament de Cabildolàndia; si no, haurà de continuar exigint més ample de banda a la carretera general per poder fer més via en el següent intent. I és que l’ADSL ha arribat a la política. Un cop recuperat de l’esforç, li cediran l’ús de la paraula. En aquesta ocasió, hi intervindrà com a president de l’Associació Fanàtica (AFA). Té mèrit interpretar un paper doble sense barrejar-se. Si aconsegueix no immutar-se durant l’actuació del “Grup de Majorets Transexuals de ZP”... a la llista; si no a escalfar banqueta.

En definitiva, l’alcalde repetirà, disfressat d’estàtua. Només resta saber qui ha fet més mèrits per encapçalar l’extremisme.




Aquesta entrada ha estat escrita el 17 Novembre de 2006 a les 11:42 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

Noble carpa

Era de justícia. Calia atendre les peticions rebudes. L'Ajuntament de Cabildolàndia ha claudicat i organitzarà un homenatge al finlandès Maino Latrevven, famós dissenyador de carpes. Els cabildos ja consideram que la des Born forma part del paisatge de la vila. Ara per afavorir empreses locals i insulars, ara per organitzar fires sense ànim de lucre, la carpa és muntada cada dos per tres.

Francament, l’haurien de deixar estesa. Cada setmana s’hi podria muntar una exposició o el que fos. Els dies feners serviria de garatge. Hom podria emprar-la com a aparcament cobert. Un cobrador controlaria entrades i sortides de vehicles i disposaríem d’una zona blava de luxe, ideal per als aristòcrates del poble, tan estimats –o venerats-- quan arriben les festes. Les possibilitats que oferiria serien múltiples. No descartaria de substituir el “caragol des Born” pel “caragol de la Carpa”. Si el consideressin elitista o una vulneració dels protocols, es podria afegir com una volta extra. Tindríem un caragol “indoor”, i açò muda. En aquest, lògicament, només hi podrien participar els cabildos amb pedigrí, els “pata negra” de llàgrima i emoció santjoanera. Seria una mena de Fira de Sevilla amb una “caseta” especial. Una altra opció seria fer-hi una volta per als infants. Finalment, la beguda s’hi podria traslladar quan el noble designat no disposés de palau. Ara bé, una de les parets de la carpa s’hauria de destinar a hemeroteca. Ben emmarcats i coberts de metacrilat, hi penjaria articles que continguessin les crítiques que van fer els populars a l’anterior consistori quan va muntar la primera carpa.

És un pecat que la setmana passada la utilitzessin com a local per al Campionat Ornitològic de les Balears. Després d’haver perseguit els coloms amb tanta dedicació, es veu que a Cabildolàndia hi ha tracte de favor. Mentre els canaris empren la zona noble i les gallines volten lliurement –quan no acaben fent un bon brou-- pel canal Salat i per Dalt sa Quintana, els coloms són considerats enemics. Governació fins i tot –i cit textualment- ha manifestat que “les gàbies trampa ja estan en marxa”. Mai no havia vist gàbies desfilant. Que et perseguesqui la policia és normal, però fugir d’una gàbia que t’encalça és fotut. Un enginy terrible. El Campionat s’hauria d’haver fet, òbviament, al carrer de Sant Cristòfol, així sabríem com les aus passaven la nit en capella abans de ser exterminades. Allà hi ha l’autèntic temple de l’ornitologia. Amb bones trampes. Algú s’enriquirà amb l’excusa del colomar. Sabeu qui, no?




Aquesta entrada ha estat escrita el 10 Novembre de 2006 a les 11:45 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.

El Cridori

Tot serveix per armar brega. Els cabildos som com som. Ara discutim per l'auditori: no m'ho puc creure. Si tothom que ens coneix ja sap que a Ponent el llat és la forma més habitual per comunicar-se, a què ve ara aquesta dèria de fer un recinte on cobraran per escoltar? No sentim prou grolleries pel carrer o a qualque bar? Fer un cafè i oir el silenci només és possible al monestir de Santa Clara, i amb sort

Els qui comanden han decidit canviar la ubicació del recinte. Normal: mai de la vida es pot acceptar la tria de l’enemic. Tanmateix, estic d’acord que el lloc triat no era l’idoni. El que no em sembla normal és haver trigat tres anys a prendre aquesta decisió. Com que som pillo, ho imputaré al fet que Urbanisme i Cultura no acaben d’estar prou coordinats: una evidència copsable però incomprensible, car el regidor és el mateix. Es veu que és tan prudent que, malgrat presentar un cas de doble personalitat, guarda molt bé els secrets. No diu res sobre Cultura a la part de si mateix que adora el formigó a l’engròs. Com s’ho fa? És ben senzill: procura no pensar mai en res relacionat amb Cultura. Solament qui va ser conseller sense cartera podia aconseguir-ho: ara tenim cartera sense regidor. Memorable, creis-me.

Jo hauria fet l’auditori al solar de l’antiga plaça de toros, lloc regat de sang on, de passada, podríem comprovar si els polítics, en picar-los, demostren prou raça. Tots a cor cridaríem, com “Búfalo” a la sèrie Juncal, “Bien picaooo!” quan destrossessin l’esquena del contrari. No hi hauria les discussions típiques entre fans a la Real Maestranza. Aquí no ens barallaríem amb els veïns, puix per mor d’una transmutació els que residim a Cabildolàndia som portadors d’un gen que ens impedeix d’escoltar què diuen els altres. I quan els escoltam, no els feim cas.

Si a un auditori s’hi va a sentir música, tampoc no entenc tanta ruïna. Els únics sons que estiren són els dels renecs, de la sirena d’un vaixell –per fotre Maó, bàsicament--, i, mai no, el del tambor i el fabiol. Amb el port tindrem un auditori outdoor; crits, en sentim arreu; interpretacions harmòniques de “heavy menyspreu” cada mes al Saló Caòtic, etc. Insistesc: d’escoltar, poc. Si feim un auditori, res de música clàssica: prohibit. Facem-lo per tant com a monument a una manera de ser. Ah, i el nom...“El Corral de la Pacheca”, evidentment.




Aquesta entrada ha estat escrita el 03 Novembre de 2006 a les 11:49 hores a la categoria El Claustre d'"Es Carrer de Menorca" . Si vols, escriu un comentari, o també pots fer retroenllaços des del teu propi weblog cap a aquesta entrada.